Democratitzarem l'ajuntament i les nostres auditories aniran per tots els estaments municipals incloent la Guardia Municipal.
30 d’oct. 2008
Preparats i preparades
Democratitzarem l'ajuntament i les nostres auditories aniran per tots els estaments municipals incloent la Guardia Municipal.
Publicat per Pro C.U.P. a Sils 0 comentaris
23 de set. 2008
La CUP demana explicacions pels talls d'aigua a l'Onyar
La Candidatura d'Unitat Popular (CUP) de Girona s'ha adreçat per escrit a l'Agència Catalana de l'Aigua i a l'Ajuntament de Girona per demanar una explicació convincent pels talls d'aigua que ha patit recentment el riu Onyar i els perjudicis ambientals ocasionats al patrimoni natural.
Publicat per Pro C.U.P. a Sils 0 comentaris
21 de set. 2008
TAV, per a què, per a qui?
a càrrec de Martí Carreras (president de l'Associació de Veïns de Sant Narcís) i de Ramon Queralt (enginyer industrial).
Publicat per Pro C.U.P. a Sils 0 comentaris
11 de set. 2008
PROU DE CAGAR-LA, PROU D'ESTATUTS. INDEPENDÈNCIA.
MANIFEST CUP 11 SETEMBRE
PROU DE CAGAR-LA, PROU D'ESTATUTS. INDEPENDÈNCIA.
Quan sembla del tot demostrat que els estatuts d’autonomia no són les eines adequades per a avançar cap al ple reconeixement de la nació catalana i dels drets que se’n deriven, i quan és cada cop més evident que encara que canviï la correlació de forces a les corts espanyoles, el robatori, l’espoli fiscal a què són sotmesos els Països Catalans, no s’atura, quan tot això és més evident que mai, els partits que governen a la Generalitat principatina, així com l’anomenada primera força de l’oposició, continuen escenificant uns debats tramposos i sense solució, el de la negociació d’un finançament que tots sabem que seguirà sent profundament injust i el de la defensa d’un estatut que ja va néixer coix i que no ha parat de rebre retallades des del primer dia.
La gent de la CUP pensem que cal replantejar el debat des de la base. Oblidar-nos de fer més suportable la nostra submissió al Regne d’Espanya o a la República Francesa i plantejar-nos, amb totes les conseqüències, si volem o no seguir formant part d’aquestes anacròniques estructures polítiques. El que ens cal és poder decidir sense límits, exercir el dret a l’autodeterminació, i per aconseguir-ho és necessària la implicació de tots i totes, des de pobles, viles i ciutats, des dels moviments socials que treballen en defensa del territori, dels drets socials per tothom o de la llengua i la cultura. Enfrontant dos models de país, un de regional i subordinat, on la gestió del territori, els recursos naturals i l’energia continuïn estant en mans de bruts interessos corporatius i on les persones que hi vivim tinguem drets diferents segons l’origen o el tamany del compte corrent, o un altre en què els Països Catalans siguin sobirans per poder establir lliurement les relacions en pla d’igualtat amb les nacions veïnes, on projectes com el de la MAT o els plans hidrològics al servei de l’especulació immobiliària no hi tinguin lloc, on tots i totes tinguem els mateixos drets ciutadans i socials i on la llengua catalana sigui l’eina primera d’integració i socialització. Un país, en definitiva, des del que puguem ser realment solidaris amb tots els pobles de la terra que lluiten per la seva llibertat i per un ordre mundial basat en la cooperació i la justícia.
És l’hora de triar entre continuar cagant-la, defensant estatuts que perpetuen l’ocupació, o optar definitivament i decididament per la independència.
És l’hora que tu també triïs. Quin dels dos models de país vols? Si, des del teu poble, vila o ciutat, vols participar en la lluita per uns Països Catalans nacionalment lliures i socialment justos pots incorporar-te al projecte de la CUP, posant-te en contacte amb l’Assemblea Local més propera o adreçant-te a l’adreça nacional@cup.cat.
Candidatura d'Unitat Popular
nacional@cup.cat
http://www.cup.cat
Aquest correu electrònic és protegit contra spam bots, necessiteu JavaScript habilitat per veure'l Aquest correu electrònic és protegit contra spam bots, necessiteu JavaScript habilitat per veure'l
Publicat per Pro C.U.P. a Sils 0 comentaris
7 de set. 2008
ACTE DE LA CUP GIRONA DIMARTS 9
Publicat per Pro C.U.P. a Sils 0 comentaris
6 de set. 2008
Reclamem l'estelada a Sils i La Selva per la Diada Nacional
PRO CUP a SILS i LA SELVA INFORMA:
Atès que enguany la comissió del centenari de la senyera estelada celebra els cent anys de la bandera que impulsà i dissenyà Vicenç Albert Ballester el 1919, com a senyal de la lluita per una Catalunya lliure. Aquest símbol, que ja comptava amb antecedents gràfics el 1908, avui ja transcendeix els partits polítics, esdevenint una veritable icona catalana.
Vicenç Ballester ha entrat enguany a l’ Enciclopèdia Catalana, gràcies a la seva infatigable tasca en favor de les llibertats catalanes a través de múltiples iniciatives com les de la Reixa, l’ Associació Catalana de Beneficència, l’ Associació per l’ Ensenyança Catalana, el Comitè Pro-Catalunya, les revistes "Renaixement", "la Tralla" i "l’ Insurgent".
Per fer difusió d’aquest i altres actes s’ha creat la Comissió Centenari de la senyera estelada que difon aquesta efemèride mitjançant actes commemoratius i pedagògics.
Atès que els motius pels quals es va crear aquest símbol segueixen més vigents que mai.
Atès que el darrer any va començar la commemoració dels 300 anys de l' inici de la pèrdua de les llibertats del poble català amb la derrota d' Almansa el 1707 i amb l’antecedent del 1659 amb la pèrdua de la Catalunya Nord.
Per tot demanem:
Que l’ Ajuntament de Sils posi a debat en la comissió del nomenclàtor de la ciutat, la pmateixa roposta de la Candidatura d’ Unitat Popular(CUP) de nomenar un carrer o plaça dedicat al patriota català Vicenç Albert Ballester, per la seva meritòria biografia exposada a dalt als pobles de Sils i de tota La Selva.
Que en la Diada Nacional d’ enguany, el Ajuntaments de la Selva , com ha fet el de Santa coloma de Franers, s’afegeixi a la campanya "Un País, Una Bandera", hissant en solitari la senyera catalana tradicional en senyal d’ honor i respecte pels nostres símbols, i es pengi a un altre lloc destacat la senyera estelada, en commemoració del centenari de la seva creació i en record dels objectius pels quals va ser creada: la recuperació de la plena sobirania per a Catalunya.
Que els ajuntaments institucionalitzin actes de commemoració de la senyera estelada més enllà de la pròpia Diada Nacional de l' Onze de Setembre.
La Selva, setembre de 2008.
Publicat per Pro C.U.P. a Sils 0 comentaris
31 d’ag. 2008
El sobiranisme creix i trenca les costures
Dret a Decidir. El sobiranisme pren el carrer amb l’Estatut i les infraestructures TRIPARTIT. L’opció de govern d’ERC incomoda sectors independentistes. CiU Abraça el sobiranisme amb la Casa Gran
Amb el canvi de mil·lenni, l’independentisme català ha encetat una expansió que, sovint amb el nom de sobiranisme, s’ha escampat en diverses formacions més enllà d’ERC i de l’independentisme extraparlamentari, amb sectors organitzats a CiU i ICV-EUiA. Iniciatives de la societat civil, amb la Plataforma pel Dret de Decidir (PDD) al capdavant, han aconseguit mobilitzacions nacionalistes multitudinàries, que no es veien des de la Transició.
La conjuntura inicial favorable a l’independentisme la va reflectir l’ascens electoral que ERC, liderada per Josep-Lluís Carod-Rovira, va aconseguir als comicis municipals del 2003 i especialment als del Parlament del mateix any. ERC va obtenir els seus millors resultats després del franquisme, amb 545.000 vots (16,40%) i 23 escons, que la van convertir en la força decisiva per articular un nou govern d’esquerres i catalanista, el tripartit PSC-ERC-ICV, presidit per Pasqual Maragall. El nou executiu posaria fi a 23 anys de govern nacionalista moderat i centrista sota les regnes de Jordi Pujol.
El 'Dragon Khan'
El govern de Pasqual Maragall, que el conseller republicà Joan Carretero batejaria com a Dragon Khan, va acabar el seu recorregut anticipadament el maig del 2006, després de viure múltiples incidències. Les primeres es van produir abans de dos mesos de la seva constitució, arran de la destitució de Carod com a conseller en cap, per l’escàndol provocat per la seva reunió amb ETA a Perpinyà, per propiciar que deixés les armes. El fet va provocar una tempesta política a l’Estat, convertida en una ofensiva contra el líder republicà per part del PP i els seus mitjans afins, que va fer que Maragall –induït pel PSOE de José Luís Rodríguez Zapatero, que tenia les eleccions generals a la cantonada– li exigís la renúncia. El president d’ERC va abandonar el govern però, desafiant les crítiques, encapçalaria la llista republicana a les Corts espanyoles, fet que va propiciar una expressió de solidaritat entorn seu que comportaria un nou rècord per a ERC. Amb l’eslògan Parlant la gent s’entén, aconseguiria 640.000 vots i vuit diputats. Aquells resultats espectaculars –amb només dos diputats menys que CiU– convertirien ERC en una aliada del govern de Zapatero, que es formaria setmanes més tard.
Canvi estratègic
L’aliança d’ERC amb el PSC a Catalunya i amb el PSOE a Madrid va suposar un canvi estratègic en la política dels independentistes, amb una aposta més gradualista, que passava per un Estat federal, en una estació intermèdia en l’Espanya plural preconitzada retòricament pel president Zapatero. Les forces del tripartit i la principal força de l’oposició van optar per elaborar un nou Estatut que, després de llargues i difícils negociacions, s’acabaria aprovant al Parlament el 30 de setembre de 2005, amb el suport de CiU, PSC, ERC i ICV-EUiA. Aquell Estatut proclamava el caràcter nacional de Catalunya, fixava un sistema de finançament per a la Generalitat de matriu bilateral clara i li atribuïa l’exclusivitat de competències en diversos àmbits. Aquestes prerrogatives, però, es van acabar diluint en la negociació a Madrid.
Un cop consumat el trencament de la unitat dels partits catalans, amb el pacte Mas-Zapatero, la PDD, amb el suport de 700 col·lectius i entitats de signe divers i amb el suport polític d’ERC, EUiA i de l’independentisme extraparlamentari, va irrompre amb força i va convocar centenars de milers de persones en una manifestació amb el lema Som una nació i tenim el dret de decidir. Des de plantejaments sobiranistes, la marxa pressionava contra la desnaturalització del text estatutari a Madrid, però “possiblement va arribar tard”, com admet una de les seves portaveus, Mònica Sabata. Amb similituds amb les mobilitzacions de la Crida als anys vuitanta, l’aposta de la PDD pretenia “ampliar la base de la gent sobiranista per la via del dret a decidir, al qual no s’arribaria per la via de l’independentisme clàssic”, explica Sabata.
L’oposició final d’ERC al nou Estatut que s’havia de votar en referèmdum –coincidint en el vot negatiu amb el PP– va ser el motiu de la seva exclusió del govern, el maig de 2006, amb la consegüent convocatòria d’eleccions anticipades. Encapçalada per segon cop per Artur Mas, CiU va tornar a guanyar els comicis al Parlament el 2006, amb més diferència que el 2003, davant una notable pèrdua de suport del PSC i ERC. Això no va impedir que ERC tornés a repetir l’aposta pel tripartit, sota la presidència del socialista José Montilla i la vicepresidència de Carod, ni que el PSC rebutgés la sociovergència preferida per Zapatero. La presència d’ERC al nou govern i la necessitat de marcar-hi el seu perfil independentista aviat alçaria les crítiques d’un sector del partit liderat per Carretero, que reclamava que ERC no renunciés als seus principis nacionals bàsics. És en aquest context que Carod plantejaria la proposta d’un referèndum sobre la independència de Catalunya el 2014.
ERC va recular de nou i de forma més contundent a les eleccions espanyoles del març del 2008, en què va passar de vuit a tres diputats, i iniciaria així un distanciament del PSOE, a qui acusava de les retallades de l’Estatut i del seu incompliment posterior. Al procés congressual extraordinari causat per la patacada electoral es va evidenciar la força creixent de dos corrents crítics amb la presència del partit al govern, partidaris d’imprimir-hi l’ADN sobiranista. Un repte que assumiria el nou tàndem dirigent, format per Joan Puigcercós com a president i Joan Ridao com a secretari general.
Malestar ciutadà
Els incompliments de l’Estatut en qüestions com el traspàs de Rodalies de RENFE i el caos originat al servei a l’àrea de Barcelona per les obres del TGV durant el 2007 i part del 2008 va motivar el descontentament de la ciutadania pel tracte del govern espanyol. Es va expressar en una nova protesta sobiranista, encara més multitudinària, liderada novament per la PDD, el febrer de 2008, que ara rebria també el suport de CiU i ICV, a més del d’ERC i EUiA i de l’independentisme extraparlamentari i de centenars d’entitats. Aquella mobilització, amb el lema Som una nació i diem prou! Tenim el dret de decidir sobre les nostres infraestructures, no va impedir que setmanes després el partit soci del PSOE a Catalunya, el PSC, que n’havia estat absent, tingués els seus millors resultats de la història en uns comicis estatals. Un partit al qual han sortit sense èxit veus que reclamen recuperar el grup propi al Congrés que havia tingut el 1977 –com les dels consellers Antoni Castells i Ernest Maragall– i en què hi ha defensors del dret a l’autodeterminació de Catalunya, com els de l’esmena que l’agrupació de Vilanova i la Geltrú va plantejar en el recent procés congressual, que no es va arribar a debatre.
Amb el nou mil·lenni el discurs sobiranista també s’ha accentuat a CiU, sobretot un cop ha estat fora del govern. A l’existència de grups sobiranistes històrics com les joventuts dels dos partits de la coalició, la JNC i Unió de Joves, a CDC s’hi han organitzat la Plataforma Sobiranista de Víctor Terradellas o el grup Tagamanent. Els abanderats de les tesis sobiranistes, però, també es troben a la direcció de CDC, encapçalats pel secretari general adjunt, Felip Puig, i entre ells destaquen Oriol Pujol, Francesc Homs, David Madí o Josep Rull. El sector independentista convergent també ha experimentat la recent reincorporació a la política activa de l’exlider d’ERC, Àngel Colom, advocant per un pacte sobiranista sobre la base de CiU i ERC.
La proposta del president de CDC i secretari general de CiU, Artur Mas, de refundar el catalanisme amb la Casa Gran del Catalanisme ha suposat un viratge substancial en el discurs convergent tradicional, que ha oficialitzat l’aposta pel dret a decidir. Una estratègia que CDC ha assumit al quinzè congrés, del juliol passat, que ha explicitat el “compromís per una Catalunya lliure i sobirana” d’acord “amb el concepte d’Estat modern a l’Europa del segle XXI”.
Expressions sobiranistes a ICV
També en l’àmbit d’ICV i EUiA s’han reforçat les expressions sobiranistes, com les que encarna l’Entesa pel Progrés Municipal (EPM), un partit municipalista coalitzat als ecosocialistes, liderat per Jordi Fàbrega i Pere Garriga, que ha impulsat el manifest d’alcaldes i regidors en favor del dret a decidir, subscrit fins ara per 1.050 càrrecs electes locals de CiU, ERC, ICV-EUiA i, amb menys importància, del PSC. També són exponents independentistes dins d’ICV el tinent d’alcalde de Barcelona, Ricard Gomà, i antics membres de NE com Joan Armet (president del consell nacional), Josep M. López Llaví o Antoni Morral.
En l’àmbit extraparlamentari, l’expressió principal de l’independentisme l’encarnen les Candidatures d’Unitat Popular (CUP), que s’han convertit en el referent municipal de l’esquerra independentista combativa, després d’aconseguir 48 regidors propis o en llistes més àmplies el 2003 –amb representació a ciutats com Mataró, Vilafranca del Penedès o Vic–, creixent sovint a costa d’ERC. Fruit de la confluència política que va suposar el Procés de Vinaròs del 2002 en la coordinació de la galàxia d’organitzacions fragmentades de l’independetisme radical, les CUP compten amb el suport de l’MDT, Maulets, Endavant, la CAJEI i parcialment del PSAN. Actualment, les CUP es plantegen presentar-se també al Parlament per cobrir un espai independentista que consideren que ERC ha abandonat. Un espai que els darrers anys ha incorporat sigles noves com les del refundat Partit Republicà Català o Catalunya Acció.
Campanyes
Més enllà del magma de sigles, però, l’eclosió del sobiranisme s’ha explicitat en campanyes autodeterministes engegades per plataformes com la PDD o Sobirania i Progrés i en convocatòries d’entitats com Òmnium Cultural, reclamant fermesa davant una eventual retallada de l’Estatut per part del Constitucional, o d’entitats empresarials abonant una gestió pròpia de les infraestructures. També es manifesta en una gran diversitat d’iniciatives que van des de la reivindicació del CAT a les matrícules –desafiant les multes, fins i tot dels Mossos– fins a les seleccions esportives nacionals. Un sobiranisme que trenca les costures i cada cop té més suport en els sondejos, que sovint fins i tot s’ha acabat identificant penjant un mansoi burro català als vehicles per desmarcar-se de la prepotència del toro espanyol.
Publicat per Pro C.U.P. a Sils 0 comentaris
Etiquetes de comentaris: 40 anys d'independentisme modern
24 d’ag. 2008
Onze setembre girona.
CONTINUEM AVANÇANT CAP A LA REPÚBLICA DELS PAÏSOS CATALANS
Plaça del Vi:
12h Cantada d'Els Segadors. Tot seguit Cercavila Popular amb grup de diables fins a la Pça.Catalunya.
Plaça Catalunya:
14h Dinar solidari
18h Concert de música amazigh
19h Acte polític
19.30h MANIFESTACIÓ
21h PD. Txus
Organitza: CUP i Maulets
Publicat per Pro C.U.P. a Sils 0 comentaris
Esquerra vertebra l’independentisme
La Crida Nacional a ERC, liderada per Colom i Carod, va dur el partit republicà cap a l’independentisme. La dissolució de Terra Lliure va afavorir la consolidació de la via política
A finals dels vuitanta i durant tota la dècada següent, l’independentisme va fer un salt qualitatiu amb un procés de concentració en la via política parlamentària al voltant d’ERC. La Crida Nacional al veterà partit republicà, llançada el 1987 per Àngel Colom i Josep-Lluís Carod-Rovira, advocant perquè Esquerra aglutinés el nacionalisme d’esquerres i l’independentisme creixent, hi va portar un col·lectiu organitzat de més d’un centenar de persones joves que van dinamitzar el partit. En aquella operació van seguir Colom altres membres de la Crida, com Joan Puigcercós, Jordi Portabella i Xavier Bosch, i, de la mà de Carod, hi van arribar Ernest Benach, Miquel Pueyo i –més tard– Josep Huguet, procedents de l’antic NE. Amb ells també hi va recalar més endavant Carles Bonet, un dels promotors de la Convenció per la Independència Nacional.
Sorgida el 1987, la Convenció –impulsada per intel·lectuals com el catedràtic de filosofia política Lluís Sala Molins i activistes com Josep Dalmau– era una iniciativa significativa del ressò que les tesis independentistes adquirien en el món cívic més enllà de la sopa de sigles de partits que fins llavors les preconitzaven, sovint des de fora del sistema. Va fer quatre edicions fins al 1994, centrant la reivindicació independentista en l’acció no violenta i estrictament electoral, en una defensa interclassista d’un horitzó nacional que havia de suposar també una millora econòmica per al conjunt de la població.
La saba nova que havia entrat a ERC, llavors liderada pel liberal Joan Hortalà, es va veure reflectida ja el 1988 en les següents eleccions al Parlament. ERC hi va obtenir sis diputats –un més que a la legislatura anterior– i va començar a recuperar posicions en la fràgil situació en què l’havien deixat les dues majories absolutes consecutives de Jordi Pujol. Tres membres del nou sector independentista –Carod, Colom i Pueyo– van esdevenir parlamentaris i aviat els nouvinguts es fan forts en la direcció.
Procés d’unificació
El setzè congrés d’ERC, celebrat a Lleida els dies 18 i 19 de novembre del 1989, escull una nova executiva –liderada per Colom com a secretari general i Heribert Barrera de president– que assumeix la independència de Catalunya com a objectiu polític. Hortalà i els altres dos diputats del grup, així com un grup d’alcaldes i militants, van discrepar obertament del nou rumb d’ERC i se’n van escindir per crear Esquerra Catalana, que el 1992 es va adherir a CDC.
El sorgiment de nous estats a Europa el 1991 va actualitzar el debat sobre el dret a l’autodeterminació
Amb tot, l’estratègia de conquerir ERC per a l’independentisme –beneïda per Barrera– havia donat resultat per al partit fundat per Francesc Macià. Fruit de la nova orientació, el 1990 l’històric Front Nacional de Catalunya, nascut a l’exili als anys quaranta, s’integra al partit republicà i s’inicia així un procés d’unitat de l’independentisme, que continuarà l’any següent amb l’abandonament de la lluita armada per part de Terra Lliure i l’ingrés a ERC dels seus dirigents principals, Pere Bascompte i Jordi Vera. També hi ingressen Xavier Vendrell, Jaume Renyer, Josep Aixalà, David Ricart i bona part dels militants de Catalunya Lliure –sorgida del sector PSAN en la crisi de l’MDT–, que havia recollit 19.586 vots a les europees del 1989.
D’aquesta manera, ERC s’anava convertint en la casa comuna de l’esquerra independentista i els resultats electorals avalaven l’aposta. Els comicis al Parlament del març de 1992 situen ERC com la tercera força, amb onze diputats, després d’haver-se presentat amb l’eslògan explícit Cap a la independència. Llançant la Crida Nacional a ERC, Colom i Carod havien vist clar que a l’independentisme li calia fer seves unes sigles prestigioses del nacionalisme d’esquerres. “Vam considerar que era el moment de donar dimensió política a un independentisme cívic que ja era madur i ERC era en aquell moment qui s’hi acostava més”, explica Colom.
La consolidació electoral d’ERC continuaria amb l’entrada a nombrosos ajuntaments el 1991; amb la recuperació de la presència a les Corts espanyoles el 1993; i amb l’elecció de 13 diputats i el suport de 305.000 votants el 1995. Aquest darrer creixement faria que uns cent militants de l’Assemblea d’Unitat Popular, hereva de l’MDT sector IPC, s’incorporessin a ERC, com abans ho havien fet fundadors del desaparegut NE com Jordi Carbonell i Avel·lí Artís (Tisner).
En el camí del reagrupament, ERC es va anar implantant a les Balears, el País Valencià i la Catalunya Nord, fent seva l’estratègia seguida fins llavors pels diversos grups de l’esquerra independentista, i que va rebre les crítiques d’ingerència d’altres forces nacionalistes. ERC també va reformar els seus estatuts per propugnar la unitat territorial i la independència de la nació catalana amb la creació d’un estat propi en el marc europeu.
I és que des de la caiguda del mur de Berlín el 1989, amb la dissolució de l’URSS i la fi dels règims comunistes de l’est europeu, l’Europa de les nacions emergia amb força. El 1991 van proclamar la independència, entre altres, Estònia, Letònia, Lituània, Eslovènia i Croàcia, en un procés que, amb la reunificació d’Alemanya, replantejava la vigència del debat de l’autodeterminació. És en aquest context que el Parlament català va fer una resolució congratulant-se de l’accés a la llibertat de velles nacions europees, després que el 1989 ja hagués aprovat una moció d’ERC que afirmava que Catalunya no renunciava al dret a l’audoterminació.
Adéu a les armes
També és en aquest context que s’havia produït la dissolució de Terra Lliure. Fruit de gestions iniciades per Colom el 1988, el juny de 1991 Pere Bascompte, refugiat a la Catalunya Nord, plantejava públicament la necessitat d’una treva indefinida de Terra Lliure i la integració a ERC, un fet que setmanes més tard es concretaria en un document avalat per una part de l’organització armada. L’operació va ser desautoritzada per grups residuals de TL i per veus de Catalunya Lliure, l’MDT o els CSPC, que es visualitzarien amb acusacions contra Colom i Bascompte de voler liquidar l’independentisme “combatiu”. Des d’aquell moment, però, l’abandonament de les armes ja no s’aturaria, tot i que no va ser fins a l’11 de setembre del 1995 que va sortir un manifest en què se’n va anunciar la dissolució definitiva.
Això va passar poc després que el 10 de juliol del 1995 es fes pública la sentència del macrojudici contra 25 independentistes acusats de pertànyer o col·laborar amb l’organització terrorista, on van quedar lliures tots els acusats tret de dos –Josep Musté i Joan Rocamora–, indultats un any després pel govern de Felipe González. Entremig, setmanes abans dels Jocs Olímpics del 1992, el jutge de l’Audiència Nacional Baltasar Garzón va organitzar una espectacular ràtzia per tots els Països Catalans que va suposar la detenció de prop de 50 persones acusades de pertànyer a Terra Lliure, i que afectaria militants de l’MDT, el CSPC i la mateixa ERC.
Els Jocs de Barcelona van ser especialment aprofitats per l’independentisme de l’àmbit cívic per internacionalitzar la reivindicació nacional catalana i contrarestar l’operació d’espanyolització que es temia per la coincidència de la cita olímpica amb els actes del quinto centenario de la conquesta d’Amèrica o la capitalitat cultural europea per part de Madrid.
‘Freedom for Catalonia’
La Crida, que el 1987 es va manifestar a Estrasburg per lliurar al president del Parlament europeu 100.000 firmes reclamant que el català hi fos oficial, va protagonitzar un sonat robatori de la bandera espanyola del Palau de la Generalitat el 1988, el dia que hi assistia el rei Joan Carles per inaugurar els actes del Mil·lenari. La plataforma cívica remataria la jornada amb el llançament de coets contra el Borbó. Era la mobilització prèvia a la Marxa per la Independència que els seus joves van organitzar el 1990 i el 1991 i de la campanya Freedom for Catalonia, que va llançar en ocasió dels Jocs, amb un notable ressò internacional. A la campanya també s’hi va incorporar una plataforma d’Òmnium, impulsada per joves com Francesc Homs, Oriol Pujol, David Madí o Joaquim Forn, dirigents actuals de CDC, que els darrers dies també van utilitzar el lema Welcome to Catalonia.
Freedom for Catalonia va acompanyar arreu del país el pas de la flama olímpica i va organitzar una clamorosa xiulada al rei en la inauguració de l’Estadi Olímpic poc abans dels Jocs. La Crida es dissoldria un any després “amb dignitat i solemnitat, en un moment que vèiem perillar la nostra independència per la pressió constant d’ERC”, indica el seu últim portaveu, Jordi Sánchez. El testimoni de la defensa de la llengua el recolliria el 1995 la Plataforma per la Llengua i el 1996 també la Coordinadora d’Associacions per la Llengua Catalana (CAL).
ERC acabaria tenint problemes de creixement i l’octubre de 1996 viuria una traumàtica escissió encapçalada per Àngel Colom, que, en veure discutida la seva estratègia d’unitat nacionalista amb CiU i enmig d’enfrontaments personals, se’n va anar junt amb la diputada i regidora Pilar Rahola i un grup de quadres i dirigents. Van fundar el Partit per la Independència (PI), que es reclamava de l’espai socialdemòcrata i partidari d’un front patriòtic. El partit, però, va tenir una vida molt curta, ja que es va dissoldre el 1999, després de fracassar als comicis municipals i europeus.
Per contra, en comicis posteriors ERC va augmentar el creixement iniciat els darrers anys. Sota la direcció de Carod-Rovira i Jordi Carbonell, elegits secretari general i president el novembre del 1996, el partit va reorientar la seva política per dirigir-la netament al camp ideològic de l’esquerra, sense renunciar a l’independentisme, i això es va traduir en un increment de vots progressiu fins als comicis al Parlament del 2003.
L’augment de l’independentisme entre els joves tota la dècada dels 90 també el reflectia la força del Bloc d’Estudiants Independentistes a les universitats, com a principal referent estudiantil, mentre els concerts de rock català s’omplien d’estelades.
Publicat per Pro C.U.P. a Sils 0 comentaris
Etiquetes de comentaris: 40 anys d'independentisme modern
17 d’ag. 2008
Del BEAN, NE i la Crida a l'MDT i Terra Lliure (1978-1988). L'independentisme sociològic emergeix
CRIDA. Tot i que el sobiranisme era extraparlamentari, el món cívic el va fer emergir públicament. MDT. L'organització política vinculada a Terra Lliure va quedar tocada amb l’acció brutal d’ETA
Amb la Constitució espanyola aprovada i la generalització autonòmica engegada, l’independentisme català iniciava en la Transició una singladura a contracorrent. La reforma democràtica s’havia estrenat amb la mítica manifestació del milió de catalans reclamant l’Estatut l’11 de Setembre del 1977 i aquesta era l’aspiració nacional més compartida, encara que aquella mateixa Diada, al matí, l’independentisme havia reunit 30.000 persones al Fossar de les Moreres.
No havent estat legalizat per als comicis del 15 de juny de 1977, l’independentisme era extraparlamentari, tot i l’elecció del senador independent Lluís Maria Xirinacs, que se’n proclamava. L’aprovació de la Constitució espanyola el 6 de desembre del 1978 va comptar amb l’oposició de l’ERC de Barrera i dels diversos grups independentistes –organitzats en el Comitè Català Contra la Constitució Espanyola, pilotat pel PSAN-P–, que argumentaven que el nou marc jurídic era contrari als drets del poble català en negar el dret d’autodeterminació; establir la divisió forçosa en regions autònomes separades, per impedir la federació dels Països Catalans, i situar un rei sorgit del franquisme i l’exèrcit com a garants de la unitat d’Espanya.
Poc després del referèndum constitucional, Xirinacs va promoure i encapçalar la primera opció independentista amb certes expectatives, el Bloc d’Esquerra d’Alliberament Nacional (BEAN). Va ser una breu plataforma electoral que va integrar el PSAN, el Bloc Català de Treballadors (BCT) i històrics com Fèlix Cucurull, que a les eleccions del març del 1979 va obtenir 46.800 vots, que van ser insuficients per accedir a les Corts espanyoles, cosa que sí que aconseguirien els bascos de HB, amb qui hi havia un cert emmirallament
Unitat impossibleL’independentisme també s’oposaria a l’Estatut de Catalunya aprovat el 15 d’octubre del 1979 i als processos d’autonomia que iniciarien el País Valencià i les Balears el juliol del 1982 per una via més reduïda. Josep-Lluís Carod-Rovira, en nom del BCT, va intervenir davant la Comissió dels Vint que va redactar l’Estatut de Sau per expressar-los el memorial de greuges dels independentistes. Amb tot, dues opcions d’aquest sector van concórrer per separat als primers comicis al Parlament, el 1980, derivat de l’Estatut, el BEAN i Nacionalistes d’Esquerra (NE), que van quedar fora de la cambra.
Van ser moltes les crides a la unió de les dues opcions –reflectides en nombroses llistes i cartes a la Bústia de l’AVUI–, però el pacte no va arribar. La suma de vots de les dues candidatures que es reclamaven de l’esquerra d’alliberament nacional hauria suposat 60.000 vots (44.954 de NE i 14.147 del BEAN), que no haurien bastat per accedir a la cambra però reflectien l’existència d’un espai independentista, barrat a les institucions per la seva fragmentació.
Impulsada per intel·lectuals com Jordi Carbonell, Josep M. Espinàs, Josep Ferrer, Magda Oranich, Carod-Rovira, Marc Palmés, Xavier Bru de Sala i Francesc Codina, NE havia agrupat un sector del PSAN i un del FNC i els Col·lectius Comunistes de Catalunya. “Preteníem no barallar-nos per matisos ideològics sinó establir un marc ampli on pogués cabre la màxima gent possible dins una voluntat d’alliberament nacional i social”, explica Josep Ferrer. Per això, en la declaració de principis de NE ni tan sols es parla d’independència sinó de sobirania. “Aquesta voluntat de fer foc nou és un element important per comprendre la dificultat d’entesa amb el BEAN, amb un estil que xocava amb la nova sensibilitat de NE”, explica Ferrer.
La victòria de Jordi Pujol i l’emergència, contra pronòstic, tant de la coalició CiU com d’ERC, en paral·lel a la davallada del PSC i la UCD, van ser interpretades per l’independentisme com a fruit d’una concentració possibilista del vot en les sigles més consolidades de l’àmbit nacionalista, acompanyada d’un càstig a opcions tingudes per sucursalistes.
El BEAN es dissoldria el 1982 i NE es reconvertiria en l’Entesa dels Nacionalistes d’Esquerra el 1985, incorporant una escissió renovadora d’ERC, i es coalitzaria amb el PSUC –molt debilitat d’ençà de la majoria absoluta del PSOE–, amb qui el 1987 crearien Iniciativa per Catalunya.
Poc després dels primers comicis al Parlament, el març del 1981, naixeria una organització cívica, la Crida a la Solidaritat en defensa de la llengua, la cultura i la nació catalanes, que acabaria esdevenint una gran impulsora de l’independentisme sociològic. En resposta a l’ofensiva contra l’autogovern català que inspirava el cop d’Estat del 23-F, el detonant del naixement de la Crida va ser el manifiesto dels 2.300, liderat per Federico Jiménez Losantos i Amando de Miguel, que denunciava la inferioritat i la persecució del castellà a Catalunya.
Un acte a la Universitat de Barcelona el 18 de març del 1981 va marcar el llançament de la Crida, que el 24 de juny organitzaria un acte de masses al camp del Barça, amb el lema Som una nació, que va rebre el suport de totes les forces parlamentàries tret de la UCD. En el nucli impulsor de la Crida hi havia Àngel Colom, que seria l’encarregat de donar al moviment el caràcter de plataforma d’entitats; Aureli Argemí i Josep Ferrer.
L’aposta de la CridaDes que va néixer, la Crida feia una aposta veladament independentista, que s’explicitaria el 1986, després d’anys d’accions de carrer catalanitzant rètols, que va anar agafant un caire més combatiu, amb diverses edicions del Tren de les Nacions reclamant l’autodeterminació a les institucions europees; actes de protesta contra els incendis que assolaven el país i mobilitzacions contra la incorporació a l’OTAN. “Preteníem i vam aconseguir apujar el llistó nacional en el conjunt de la societat catalana”, conclou Àngel Colom.
La Crida havia liderat una altra gran mobilització al carrer el 14 de març del 1982, de més de 350.000 persones, contra la LOAPA, de la qual ja es va autoexcloure el PSC. En aquella marxa hi va desfilar un nombrós grup d’independentistes rere una pancarta sota el lema explícit Independència. Quatre dies després, la policia va detenir sis militants d’IPC –entre els quals Carles Castellanos i les germanes Blanca i Eva Serra–, acusats de portar la pancarta. Les detencions van originar la campanya Jo també hi era, amb un suport ampli.
En l’atomitzat món de grups independentistes, el 1979 es crearien els Comitès de Solidaritat amb els Patriotes Catalans (CSPC), nascuts com a plataforma de defensa política dels independentistes empresonats acusats d’accions terroristes com els atemptats mortals contra l’exalcalde de Barcelona Joaquim Viola i de l’industrial Josep M. Bultó. Els CSPC aconseguirien aglutinar la majoria de militants d’organitzacions independentistes en un moviment que s’afermaria amb la creació de Terra Lliure. El grup armat apareixeria per primer cop fent atemptats la matinada del 25 de juliol del 1980, amb dos artefactes explosius en oficines de FECSA de Calella i Barcelona, i reapareixeria el maig del 1981 per segrestar el professor Jiménez Losantos i disparar-li un tret a la cama, arran del manifiesto. Amb diverses explosions en oficines de l’Inem i dependències de l’Estat iniciades el 1982, que van activar l’aplicació de la llei antiterrorista a nombrosos dels seus activistes i persones del seu entorn, Terra Lliure va aconseguir certes simpaties en cercles juvenils, que s’expressaven en crits de “Visca Terra Lliure” a les concentracions independentistes del Fossar de les Moreres, però rebien la condemna unànime de les institucions i l’arc parlamentari català.
El principal braç polític de Terra Lliure cristal·litzaria l’estiu del 1984 en la creació del Moviment de Defensa de la Terra (MDT), on confluirien el PSAN i lPC. L’acte va comptar amb un comunicat d’adhesió de Terra Lliure, que va demanar un minut de silenci per Josep Antoni Villaescusa, activista de la banda armada, mort en esclatar-li un artefacte. El parlament de Josep Guia i les octavetes del PSAN presentaven l’MDT com “el Front Patriòtic al marge de l’Estat i contra l’Estat, que assumeix la necessitat de la violència revolucionària”, i que volia restar al marge dels processos electorals.
L’MDT, però, es debilitaria molt l’any 1988, amb baralles violentes entre membres de dos sectors enfrontats –el del PSAN i el de l’IPC– als actes de l’11 de Setembre al Fossar de les Moreres, en part relacionades amb Terra Lliure i el desprestigi que el terrorisme tenia en la societat catalana. I és que el brutal atemptat que, en nom de l’independentisme basc, ETA va fer al centre comercial Hipercor de Barcelona el 19 de juny del 1987 –amb 15 morts i 35 ferits– va deixar una fonda ferida en la societat catalana i també en l’independentisme, que, orfe de representació parlamentària, només unes setmanes abans havia donat a Herri Batasuna 53.000 vots a tots els Països Catalans, que li van ser imprescindibles per accedir al Parlament Europeu.
El poc predicament que Terra Lliure hagués recollit amb el seu activisme tou s’acabaria de fer miques amb la seva primera víctima mortal la vígília de la Diada del 1987: Emília Aldomà, una veïna de les Borges Blanques, de 62 anys, morta en caure-li una paret a sobre, a causa d’una bomba posada als jutjats.
Mentrestant, la tardor del 1987 ERCs’obria a l’independentisme en acollir un centenar de nous militants que havien seguit la Crida Nacional a ERC, encapçalada per Àngel Colom i Josep-Lluís Carod-Rovira, que reclamava que l’històric partit aglutinés la nova generació d’independentistes.
http://www.avui.cat/article/mon_politica/38482/lindependentisme/sociologic/emergeix.html
Publicat per Pro C.U.P. a Sils 0 comentaris
Etiquetes de comentaris: 40 anys d'independentisme modern
14 d’ag. 2008
COMUNICAT DE LES CUP DEL GIRONÈS. EL NOSTRE POSICIONAMENT DAVANT ELS CONFLICTES LABORALS A LES EMPRESES CONCESSIONÀRIES DE SERVEIS PÚBLICS
Publicat per Pro C.U.P. a Sils 0 comentaris
10 d’ag. 2008
Del naixement del PSAN fins a la Transició (1968-1978)
La nova organització sorgia atreta per les lluites descolonitzadores de diferents moviments d’esquerres en països en vies de desenvolupament, com el Front Nacional d’Alliberament d’Algèria o la mateixa revolució cubana. I encara que va ser la primera gran escissió en l’independentisme català, que tant freqüents serien al llarg de la història, aquella va ser molt civilitzada. “Després de l’escissió es va fer una comissió d’enllaç per mantenir una certa relació entre els dos partits, que va dictaminar la repartició dels papers i les màquines d’imprimir, que era una material molt valuós llavors”, recorda Ferrer.
Publicat per Pro C.U.P. a Sils 0 comentaris
Etiquetes de comentaris: 40 anys d'independentisme modern
9 d’ag. 2008
Proposició de la CUP per demanar de penjar al balcó de l' Ajuntament de Girona la senyera estelada l' Onze de Setembre.
Publicat per Pro C.U.P. a Sils 0 comentaris
6 d’ag. 2008
Girona, espai públic i civisme
Publicat per Pro C.U.P. a Sils 0 comentaris
30 de jul. 2008
CUP de Catalunya : Badalona
Publicat per Pro C.U.P. a Sils 0 comentaris
15 de jul. 2008
Què és una CUP?
Aconseguir una viles i ciutats integradores i socialment igualitàries: respectant sempre la diferència, els ajuntaments han de treballar per aconseguir la igualtat de drets, garantir l’accés als serveis públics (ensenyament, sanitat, etc.) i unes condicions de treball dignes a tota la seva ciutadania.
Els municipis han de ser un dels principals motors en la construcció nacional dels Països Catalans, tot promovent polítiques en defensa de la llengua, cultura i identitat nacional partint sempre de la integració, la cohesió social i el sentit de comunitat. D’altra banda, cal un ferm compromís dels ajuntaments i dels seus representants en la defensa de l’exercici democràtic del dret a l’autodeterminació.
Dinamitzar el teixit associatiu i promocionar l’autoorganització ciutadana, com a fonament per assegurar una societat amb persones lliures, responsables i solidàries.
En el context mundial en què ens movem, la CUP es compromet a generar dinàmiques per tal d’aconseguir unes viles i ciutats solidàries amb els pobles que lluiten pel seu dret a la vida i a la dignitat, ja sigui des de l’àmbit de l’actuació institucional com des de la promoció educativa dels valors que fan possible aquesta solidaritat. El nostre compromís no s’acaba en l’acció programàtica, ja que pensem que tant els ajuntaments com els representants municipals han de tenir un paper clau en la construcció d’una societat catalana plenament lliure i solidària.
Publicat per Pro C.U.P. a Sils 0 comentaris