El sobiranisme creix i trenca les costures

Dret a Decidir. El sobiranisme pren el carrer amb l’Estatut i les infraestructures TRIPARTIT. L’opció de govern d’ERC incomoda sectors independentistes. CiU Abraça el sobiranisme amb la Casa Gran

Amb el canvi de mil·lenni, l’independentisme català ha encetat una expansió que, sovint amb el nom de sobiranisme, s’ha escampat en diverses formacions més enllà d’ERC i de l’independentisme extraparlamentari, amb sectors organitzats a CiU i ICV-EUiA. Iniciatives de la societat civil, amb la Plataforma pel Dret de Decidir (PDD) al capdavant, han aconseguit mobilitzacions nacionalistes multitudinàries, que no es veien des de la Transició.

La conjuntura inicial favorable a l’independentisme la va reflectir l’ascens electoral que ERC, liderada per Josep-Lluís Carod-Rovira, va aconseguir als comicis municipals del 2003 i especialment als del Parlament del mateix any. ERC va obtenir els seus millors resultats després del franquisme, amb 545.000 vots (16,40%) i 23 escons, que la van convertir en la força decisiva per articular un nou govern d’esquerres i catalanista, el tripartit PSC-ERC-ICV, presidit per Pasqual Maragall. El nou executiu posaria fi a 23 anys de govern nacionalista moderat i centrista sota les regnes de Jordi Pujol.

El 'Dragon Khan'
El govern de Pasqual Maragall, que el conseller republicà Joan Carretero batejaria com a Dragon Khan, va acabar el seu recorregut anticipadament el maig del 2006, després de viure múltiples incidències. Les primeres es van produir abans de dos mesos de la seva constitució, arran de la destitució de Carod com a conseller en cap, per l’escàndol provocat per la seva reunió amb ETA a Perpinyà, per propiciar que deixés les armes. El fet va provocar una tempesta política a l’Estat, convertida en una ofensiva contra el líder republicà per part del PP i els seus mitjans afins, que va fer que Maragall –induït pel PSOE de José Luís Rodríguez Zapatero, que tenia les eleccions generals a la cantonada– li exigís la renúncia. El president d’ERC va abandonar el govern però, desafiant les crítiques, encapçalaria la llista republicana a les Corts espanyoles, fet que va propiciar una expressió de solidaritat entorn seu que comportaria un nou rècord per a ERC. Amb l’eslògan Parlant la gent s’entén, aconseguiria 640.000 vots i vuit diputats. Aquells resultats espectaculars –amb només dos diputats menys que CiU– convertirien ERC en una aliada del govern de Zapatero, que es formaria setmanes més tard.

Canvi estratègic
L’aliança d’ERC amb el PSC a Catalunya i amb el PSOE a Madrid va suposar un canvi estratègic en la política dels independentistes, amb una aposta més gradualista, que passava per un Estat federal, en una estació intermèdia en l’Espanya plural preconitzada retòricament pel president Zapatero. Les forces del tripartit i la principal força de l’oposició van optar per elaborar un nou Estatut que, després de llargues i difícils negociacions, s’acabaria aprovant al Parlament el 30 de setembre de 2005, amb el suport de CiU, PSC, ERC i ICV-EUiA. Aquell Estatut proclamava el caràcter nacional de Catalunya, fixava un sistema de finançament per a la Generalitat de matriu bilateral clara i li atribuïa l’exclusivitat de competències en diversos àmbits. Aquestes prerrogatives, però, es van acabar diluint en la negociació a Madrid.
Un cop consumat el trencament de la unitat dels partits catalans, amb el pacte Mas-Zapatero, la PDD, amb el suport de 700 col·lectius i entitats de signe divers i amb el suport polític d’ERC, EUiA i de l’independentisme extraparlamentari, va irrompre amb força i va convocar centenars de milers de persones en una manifestació amb el lema Som una nació i tenim el dret de decidir. Des de plantejaments sobiranistes, la marxa pressionava contra la desnaturalització del text estatutari a Madrid, però “possiblement va arribar tard”, com admet una de les seves portaveus, Mònica Sabata. Amb similituds amb les mobilitzacions de la Crida als anys vuitanta, l’aposta de la PDD pretenia “ampliar la base de la gent sobiranista per la via del dret a decidir, al qual no s’arribaria per la via de l’independentisme clàssic”, explica Sabata.

L’oposició final d’ERC al nou Estatut que s’havia de votar en referèmdum –coincidint en el vot negatiu amb el PP– va ser el motiu de la seva exclusió del govern, el maig de 2006, amb la consegüent convocatòria d’eleccions anticipades. Encapçalada per segon cop per Artur Mas, CiU va tornar a guanyar els comicis al Parlament el 2006, amb més diferència que el 2003, davant una notable pèrdua de suport del PSC i ERC. Això no va impedir que ERC tornés a repetir l’aposta pel tripartit, sota la presidència del socialista José Montilla i la vicepresidència de Carod, ni que el PSC rebutgés la sociovergència preferida per Zapatero. La presència d’ERC al nou govern i la necessitat de marcar-hi el seu perfil independentista aviat alçaria les crítiques d’un sector del partit liderat per Carretero, que reclamava que ERC no renunciés als seus principis nacionals bàsics. És en aquest context que Carod plantejaria la proposta d’un referèndum sobre la independència de Catalunya el 2014.

ERC va recular de nou i de forma més contundent a les eleccions espanyoles del març del 2008, en què va passar de vuit a tres diputats, i iniciaria així un distanciament del PSOE, a qui acusava de les retallades de l’Estatut i del seu incompliment posterior. Al procés congressual extraordinari causat per la patacada electoral es va evidenciar la força creixent de dos corrents crítics amb la presència del partit al govern, partidaris d’imprimir-hi l’ADN sobiranista. Un repte que assumiria el nou tàndem dirigent, format per Joan Puigcercós com a president i Joan Ridao com a secretari general.

Malestar ciutadà
Els incompliments de l’Estatut en qüestions com el traspàs de Rodalies de RENFE i el caos originat al servei a l’àrea de Barcelona per les obres del TGV durant el 2007 i part del 2008 va motivar el descontentament de la ciutadania pel tracte del govern espanyol. Es va expressar en una nova protesta sobiranista, encara més multitudinària, liderada novament per la PDD, el febrer de 2008, que ara rebria també el suport de CiU i ICV, a més del d’ERC i EUiA i de l’independentisme extraparlamentari i de centenars d’entitats. Aquella mobilització, amb el lema Som una nació i diem prou! Tenim el dret de decidir sobre les nostres infraestructures, no va impedir que setmanes després el partit soci del PSOE a Catalunya, el PSC, que n’havia estat absent, tingués els seus millors resultats de la història en uns comicis estatals. Un partit al qual han sortit sense èxit veus que reclamen recuperar el grup propi al Congrés que havia tingut el 1977 –com les dels consellers Antoni Castells i Ernest Maragall– i en què hi ha defensors del dret a l’autodeterminació de Catalunya, com els de l’esmena que l’agrupació de Vilanova i la Geltrú va plantejar en el recent procés congressual, que no es va arribar a debatre.
Amb el nou mil·lenni el discurs sobiranista també s’ha accentuat a CiU, sobretot un cop ha estat fora del govern. A l’existència de grups sobiranistes històrics com les joventuts dels dos partits de la coalició, la JNC i Unió de Joves, a CDC s’hi han organitzat la Plataforma Sobiranista de Víctor Terradellas o el grup Tagamanent. Els abanderats de les tesis sobiranistes, però, també es troben a la direcció de CDC, encapçalats pel secretari general adjunt, Felip Puig, i entre ells destaquen Oriol Pujol, Francesc Homs, David Madí o Josep Rull. El sector independentista convergent també ha experimentat la recent reincorporació a la política activa de l’exlider d’ERC, Àngel Colom, advocant per un pacte sobiranista sobre la base de CiU i ERC.

La proposta del president de CDC i secretari general de CiU, Artur Mas, de refundar el catalanisme amb la Casa Gran del Catalanisme ha suposat un viratge substancial en el discurs convergent tradicional, que ha oficialitzat l’aposta pel dret a decidir. Una estratègia que CDC ha assumit al quinzè congrés, del juliol passat, que ha explicitat el “compromís per una Catalunya lliure i sobirana” d’acord “amb el concepte d’Estat modern a l’Europa del segle XXI”.

Expressions sobiranistes a ICV
També en l’àmbit d’ICV i EUiA s’han reforçat les expressions sobiranistes, com les que encarna l’Entesa pel Progrés Municipal (EPM), un partit municipalista coalitzat als ecosocialistes, liderat per Jordi Fàbrega i Pere Garriga, que ha impulsat el manifest d’alcaldes i regidors en favor del dret a decidir, subscrit fins ara per 1.050 càrrecs electes locals de CiU, ERC, ICV-EUiA i, amb menys importància, del PSC. També són exponents independentistes dins d’ICV el tinent d’alcalde de Barcelona, Ricard Gomà, i antics membres de NE com Joan Armet (president del consell nacional), Josep M. López Llaví o Antoni Morral.

En l’àmbit extraparlamentari, l’expressió principal de l’independentisme l’encarnen les Candidatures d’Unitat Popular (CUP), que s’han convertit en el referent municipal de l’esquerra independentista combativa, després d’aconseguir 48 regidors propis o en llistes més àmplies el 2003 –amb representació a ciutats com Mataró, Vilafranca del Penedès o Vic–, creixent sovint a costa d’ERC. Fruit de la confluència política que va suposar el Procés de Vinaròs del 2002 en la coordinació de la galàxia d’organitzacions fragmentades de l’independetisme radical, les CUP compten amb el suport de l’MDT, Maulets, Endavant, la CAJEI i parcialment del PSAN. Actualment, les CUP es plantegen presentar-se també al Parlament per cobrir un espai independentista que consideren que ERC ha abandonat. Un espai que els darrers anys ha incorporat sigles noves com les del refundat Partit Republicà Català o Catalunya Acció.

Campanyes
Més enllà del magma de sigles, però, l’eclosió del sobiranisme s’ha explicitat en campanyes autodeterministes engegades per plataformes com la PDD o Sobirania i Progrés i en convocatòries d’entitats com Òmnium Cultural, reclamant fermesa davant una eventual retallada de l’Estatut per part del Constitucional, o d’entitats empresarials abonant una gestió pròpia de les infraestructures. També es manifesta en una gran diversitat d’iniciatives que van des de la reivindicació del CAT a les matrícules –desafiant les multes, fins i tot dels Mossos– fins a les seleccions esportives nacionals. Un sobiranisme que trenca les costures i cada cop té més suport en els sondejos, que sovint fins i tot s’ha acabat identificant penjant un mansoi burro català als vehicles per desmarcar-se de la prepotència del toro espanyol.

http://www.avui.cat/article/mon_politica/39615/sobiranisme/creix/trenca/costures.html

Onze setembre girona.

Des de la CUP us volem fer saber els actes previstos per la Diada de l'11 de setembre a la ciutat de Girona, i us agrairíem en la forma que us fós possible que difoneu el missatge entre les vostres amistats.

Atentament,

CUP-Girona.

Onze de setembre - Girona 2008
CONTINUEM AVANÇANT CAP A LA REPÚBLICA DELS PAÏSOS CATALANS

Plaça del Vi:
12h Cantada d'Els Segadors. Tot seguit Cercavila Popular amb grup de diables fins a la Pça.Catalunya.

Plaça Catalunya:
14h Dinar solidari
18h Concert de música amazigh
19h Acte polític
19.30h MANIFESTACIÓ
21h PD. Txus

Organitza: CUP i Maulets

Esquerra vertebra l’independentisme

La Crida Nacional a ERC, liderada per Colom i Carod, va dur el partit republicà cap a l’independentisme. La dissolució de Terra Lliure va afavorir la consolidació de la via política

A finals dels vuitanta i durant tota la dècada següent, l’independentisme va fer un salt qualitatiu amb un procés de concentració en la via política parlamentària al voltant d’ERC. La Crida Nacional al veterà partit republicà, llançada el 1987 per Àngel Colom i Josep-Lluís Carod-Rovira, advocant perquè Esquerra aglutinés el nacionalisme d’esquerres i l’independentisme creixent, hi va portar un col·lectiu organitzat de més d’un centenar de persones joves que van dinamitzar el partit. En aquella operació van seguir Colom altres membres de la Crida, com Joan Puigcercós, Jordi Portabella i Xavier Bosch, i, de la mà de Carod, hi van arribar Ernest Benach, Miquel Pueyo i –més tard– Josep Huguet, procedents de l’antic NE. Amb ells també hi va recalar més endavant Carles Bonet, un dels promotors de la Convenció per la Independència Nacional.

Sorgida el 1987, la Convenció –impulsada per intel·lectuals com el catedràtic de filosofia política Lluís Sala Molins i activistes com Josep Dalmau– era una iniciativa significativa del ressò que les tesis independentistes adquirien en el món cívic més enllà de la sopa de sigles de partits que fins llavors les preconitzaven, sovint des de fora del sistema. Va fer quatre edicions fins al 1994, centrant la reivindicació independentista en l’acció no violenta i estrictament electoral, en una defensa interclassista d’un horitzó nacional que havia de suposar també una millora econòmica per al conjunt de la població.
La saba nova que havia entrat a ERC, llavors liderada pel liberal Joan Hortalà, es va veure reflectida ja el 1988 en les següents eleccions al Parlament. ERC hi va obtenir sis diputats –un més que a la legislatura anterior– i va començar a recuperar posicions en la fràgil situació en què l’havien deixat les dues majories absolutes consecutives de Jordi Pujol. Tres membres del nou sector independentista –Carod, Colom i Pueyo– van esdevenir parlamentaris i aviat els nouvinguts es fan forts en la direcció.

Procés d’unificació
El setzè congrés d’ERC, celebrat a Lleida els dies 18 i 19 de novembre del 1989, escull una nova executiva –liderada per Colom com a secretari general i Heribert Barrera de president– que assumeix la independència de Catalunya com a objectiu polític. Hortalà i els altres dos diputats del grup, així com un grup d’alcaldes i militants, van discrepar obertament del nou rumb d’ERC i se’n van escindir per crear Esquerra Catalana, que el 1992 es va adherir a CDC.

El sorgiment de nous estats a Europa el 1991 va actualitzar el debat sobre el dret a l’autodeterminació

Amb tot, l’estratègia de conquerir ERC per a l’independentisme –beneïda per Barrera– havia donat resultat per al partit fundat per Francesc Macià. Fruit de la nova orientació, el 1990 l’històric Front Nacional de Catalunya, nascut a l’exili als anys quaranta, s’integra al partit republicà i s’inicia així un procés d’unitat de l’independentisme, que continuarà l’any següent amb l’abandonament de la lluita armada per part de Terra Lliure i l’ingrés a ERC dels seus dirigents principals, Pere Bascompte i Jordi Vera. També hi ingressen Xavier Vendrell, Jaume Renyer, Josep Aixalà, David Ricart i bona part dels militants de Catalunya Lliure –sorgida del sector PSAN en la crisi de l’MDT–, que havia recollit 19.586 vots a les europees del 1989.

D’aquesta manera, ERC s’anava convertint en la casa comuna de l’esquerra independentista i els resultats electorals avalaven l’aposta. Els comicis al Parlament del març de 1992 situen ERC com la tercera força, amb onze diputats, després d’haver-se presentat amb l’eslògan explícit Cap a la independència. Llançant la Crida Nacional a ERC, Colom i Carod havien vist clar que a l’independentisme li calia fer seves unes sigles prestigioses del nacionalisme d’esquerres. “Vam considerar que era el moment de donar dimensió política a un independentisme cívic que ja era madur i ERC era en aquell moment qui s’hi acostava més”, explica Colom.

La consolidació electoral d’ERC continuaria amb l’entrada a nombrosos ajuntaments el 1991; amb la recuperació de la presència a les Corts espanyoles el 1993; i amb l’elecció de 13 diputats i el suport de 305.000 votants el 1995. Aquest darrer creixement faria que uns cent militants de l’Assemblea d’Unitat Popular, hereva de l’MDT sector IPC, s’incorporessin a ERC, com abans ho havien fet fundadors del desaparegut NE com Jordi Carbonell i Avel·lí Artís (Tisner).

En el camí del reagrupament, ERC es va anar implantant a les Balears, el País Valencià i la Catalunya Nord, fent seva l’estratègia seguida fins llavors pels diversos grups de l’esquerra independentista, i que va rebre les crítiques d’ingerència d’altres forces nacionalistes. ERC també va reformar els seus estatuts per propugnar la unitat territorial i la independència de la nació catalana amb la creació d’un estat propi en el marc europeu.

I és que des de la caiguda del mur de Berlín el 1989, amb la dissolució de l’URSS i la fi dels règims comunistes de l’est europeu, l’Europa de les nacions emergia amb força. El 1991 van proclamar la independència, entre altres, Estònia, Letònia, Lituània, Eslovènia i Croàcia, en un procés que, amb la reunificació d’Alemanya, replantejava la vigència del debat de l’autodeterminació. És en aquest context que el Parlament català va fer una resolució congratulant-se de l’accés a la llibertat de velles nacions europees, després que el 1989 ja hagués aprovat una moció d’ERC que afirmava que Catalunya no renunciava al dret a l’audoterminació.

Adéu a les armes
També és en aquest context que s’havia produït la dissolució de Terra Lliure. Fruit de gestions iniciades per Colom el 1988, el juny de 1991 Pere Bascompte, refugiat a la Catalunya Nord, plantejava públicament la necessitat d’una treva indefinida de Terra Lliure i la integració a ERC, un fet que setmanes més tard es concretaria en un document avalat per una part de l’organització armada. L’operació va ser desautoritzada per grups residuals de TL i per veus de Catalunya Lliure, l’MDT o els CSPC, que es visualitzarien amb acusacions contra Colom i Bascompte de voler liquidar l’independentisme “combatiu”. Des d’aquell moment, però, l’abandonament de les armes ja no s’aturaria, tot i que no va ser fins a l’11 de setembre del 1995 que va sortir un manifest en què se’n va anunciar la dissolució definitiva.

Això va passar poc després que el 10 de juliol del 1995 es fes pública la sentència del macrojudici contra 25 independentistes acusats de pertànyer o col·laborar amb l’organització terrorista, on van quedar lliures tots els acusats tret de dos –Josep Musté i Joan Rocamora–, indultats un any després pel govern de Felipe González. Entremig, setmanes abans dels Jocs Olímpics del 1992, el jutge de l’Audiència Nacional Baltasar Garzón va organitzar una espectacular ràtzia per tots els Països Catalans que va suposar la detenció de prop de 50 persones acusades de pertànyer a Terra Lliure, i que afectaria militants de l’MDT, el CSPC i la mateixa ERC.

Els Jocs de Barcelona van ser especialment aprofitats per l’independentisme de l’àmbit cívic per internacionalitzar la reivindicació nacional catalana i contrarestar l’operació d’espanyolització que es temia per la coincidència de la cita olímpica amb els actes del quinto centenario de la conquesta d’Amèrica o la capitalitat cultural europea per part de Madrid.

‘Freedom for Catalonia’
La Crida, que el 1987 es va manifestar a Estrasburg per lliurar al president del Parlament europeu 100.000 firmes reclamant que el català hi fos oficial, va protagonitzar un sonat robatori de la bandera espanyola del Palau de la Generalitat el 1988, el dia que hi assistia el rei Joan Carles per inaugurar els actes del Mil·lenari. La plataforma cívica remataria la jornada amb el llançament de coets contra el Borbó. Era la mobilització prèvia a la Marxa per la Independència que els seus joves van organitzar el 1990 i el 1991 i de la campanya Freedom for Catalonia, que va llançar en ocasió dels Jocs, amb un notable ressò internacional. A la campanya també s’hi va incorporar una plataforma d’Òmnium, impulsada per joves com Francesc Homs, Oriol Pujol, David Madí o Joaquim Forn, dirigents actuals de CDC, que els darrers dies també van utilitzar el lema Welcome to Catalonia.

Freedom for Catalonia va acompanyar arreu del país el pas de la flama olímpica i va organitzar una clamorosa xiulada al rei en la inauguració de l’Estadi Olímpic poc abans dels Jocs. La Crida es dissoldria un any després “amb dignitat i solemnitat, en un moment que vèiem perillar la nostra independència per la pressió constant d’ERC”, indica el seu últim portaveu, Jordi Sánchez. El testimoni de la defensa de la llengua el recolliria el 1995 la Plataforma per la Llengua i el 1996 també la Coordinadora d’Associacions per la Llengua Catalana (CAL).

ERC acabaria tenint problemes de creixement i l’octubre de 1996 viuria una traumàtica escissió encapçalada per Àngel Colom, que, en veure discutida la seva estratègia d’unitat nacionalista amb CiU i enmig d’enfrontaments personals, se’n va anar junt amb la diputada i regidora Pilar Rahola i un grup de quadres i dirigents. Van fundar el Partit per la Independència (PI), que es reclamava de l’espai socialdemòcrata i partidari d’un front patriòtic. El partit, però, va tenir una vida molt curta, ja que es va dissoldre el 1999, després de fracassar als comicis municipals i europeus.

Per contra, en comicis posteriors ERC va augmentar el creixement iniciat els darrers anys. Sota la direcció de Carod-Rovira i Jordi Carbonell, elegits secretari general i president el novembre del 1996, el partit va reorientar la seva política per dirigir-la netament al camp ideològic de l’esquerra, sense renunciar a l’independentisme, i això es va traduir en un increment de vots progressiu fins als comicis al Parlament del 2003.

L’augment de l’independentisme entre els joves tota la dècada dels 90 també el reflectia la força del Bloc d’Estudiants Independentistes a les universitats, com a principal referent estudiantil, mentre els concerts de rock català s’omplien d’estelades.

http://www.avui.cat/article/mon_politica/39024/anys/dindependentisme/modern/consolidacio/la/via/parlamentaria.html

Del BEAN, NE i la Crida a l'MDT i Terra Lliure (1978-1988). L'independentisme sociològic emergeix

CRIDA. Tot i que el sobiranisme era extraparlamentari, el món cívic el va fer emergir públicament. MDT. L'organització política vinculada a Terra Lliure va quedar tocada amb l’acció brutal d’ETA



Amb la Constitució espanyola aprovada i la generalització autonòmica engegada, l’independentisme català iniciava en la Transició una singladura a contracorrent. La reforma democràtica s’havia estrenat amb la mítica manifestació del milió de catalans reclamant l’Estatut l’11 de Setembre del 1977 i aquesta era l’aspiració nacional més compartida, encara que aquella mateixa Diada, al matí, l’independentisme havia reunit 30.000 persones al Fossar de les Moreres.



No havent estat legalizat per als comicis del 15 de juny de 1977, l’independentisme era extraparlamentari, tot i l’elecció del senador independent Lluís Maria Xirinacs, que se’n proclamava. L’aprovació de la Constitució espanyola el 6 de desembre del 1978 va comptar amb l’oposició de l’ERC de Barrera i dels diversos grups independentistes –organitzats en el Comitè Català Contra la Constitució Espanyola, pilotat pel PSAN-P–, que argumentaven que el nou marc jurídic era contrari als drets del poble català en negar el dret d’autodeterminació; establir la divisió forçosa en regions autònomes separades, per impedir la federació dels Països Catalans, i situar un rei sorgit del franquisme i l’exèrcit com a garants de la unitat d’Espanya.



Poc després del referèndum constitucional, Xirinacs va promoure i encapçalar la primera opció independentista amb certes expectatives, el Bloc d’Esquerra d’Alliberament Nacional (BEAN). Va ser una breu plataforma electoral que va integrar el PSAN, el Bloc Català de Treballadors (BCT) i històrics com Fèlix Cucurull, que a les eleccions del març del 1979 va obtenir 46.800 vots, que van ser insuficients per accedir a les Corts espanyoles, cosa que sí que aconseguirien els bascos de HB, amb qui hi havia un cert emmirallament



Unitat impossibleL’independentisme també s’oposaria a l’Estatut de Catalunya aprovat el 15 d’octubre del 1979 i als processos d’autonomia que iniciarien el País Valencià i les Balears el juliol del 1982 per una via més reduïda. Josep-Lluís Carod-Rovira, en nom del BCT, va intervenir davant la Comissió dels Vint que va redactar l’Estatut de Sau per expressar-los el memorial de greuges dels independentistes. Amb tot, dues opcions d’aquest sector van concórrer per separat als primers comicis al Parlament, el 1980, derivat de l’Estatut, el BEAN i Nacionalistes d’Esquerra (NE), que van quedar fora de la cambra.



Van ser moltes les crides a la unió de les dues opcions –reflectides en nombroses llistes i cartes a la Bústia de l’AVUI–, però el pacte no va arribar. La suma de vots de les dues candidatures que es reclamaven de l’esquerra d’alliberament nacional hauria suposat 60.000 vots (44.954 de NE i 14.147 del BEAN), que no haurien bastat per accedir a la cambra però reflectien l’existència d’un espai independentista, barrat a les institucions per la seva fragmentació.



Impulsada per intel·lectuals com Jordi Carbonell, Josep M. Espinàs, Josep Ferrer, Magda Oranich, Carod-Rovira, Marc Palmés, Xavier Bru de Sala i Francesc Codina, NE havia agrupat un sector del PSAN i un del FNC i els Col·lectius Comunistes de Catalunya. “Preteníem no barallar-nos per matisos ideològics sinó establir un marc ampli on pogués cabre la màxima gent possible dins una voluntat d’alliberament nacional i social”, explica Josep Ferrer. Per això, en la declaració de principis de NE ni tan sols es parla d’independència sinó de sobirania. “Aquesta voluntat de fer foc nou és un element important per comprendre la dificultat d’entesa amb el BEAN, amb un estil que xocava amb la nova sensibilitat de NE”, explica Ferrer.



La victòria de Jordi Pujol i l’emergència, contra pronòstic, tant de la coalició CiU com d’ERC, en paral·lel a la davallada del PSC i la UCD, van ser interpretades per l’independentisme com a fruit d’una concentració possibilista del vot en les sigles més consolidades de l’àmbit nacionalista, acompanyada d’un càstig a opcions tingudes per sucursalistes.



El BEAN es dissoldria el 1982 i NE es reconvertiria en l’Entesa dels Nacionalistes d’Esquerra el 1985, incorporant una escissió renovadora d’ERC, i es coalitzaria amb el PSUC –molt debilitat d’ençà de la majoria absoluta del PSOE–, amb qui el 1987 crearien Iniciativa per Catalunya.



Poc després dels primers comicis al Parlament, el març del 1981, naixeria una organització cívica, la Crida a la Solidaritat en defensa de la llengua, la cultura i la nació catalanes, que acabaria esdevenint una gran impulsora de l’independentisme sociològic. En resposta a l’ofensiva contra l’autogovern català que inspirava el cop d’Estat del 23-F, el detonant del naixement de la Crida va ser el manifiesto dels 2.300, liderat per Federico Jiménez Losantos i Amando de Miguel, que denunciava la inferioritat i la persecució del castellà a Catalunya.



Un acte a la Universitat de Barcelona el 18 de març del 1981 va marcar el llançament de la Crida, que el 24 de juny organitzaria un acte de masses al camp del Barça, amb el lema Som una nació, que va rebre el suport de totes les forces parlamentàries tret de la UCD. En el nucli impulsor de la Crida hi havia Àngel Colom, que seria l’encarregat de donar al moviment el caràcter de plataforma d’entitats; Aureli Argemí i Josep Ferrer.



L’aposta de la CridaDes que va néixer, la Crida feia una aposta veladament independentista, que s’explicitaria el 1986, després d’anys d’accions de carrer catalanitzant rètols, que va anar agafant un caire més combatiu, amb diverses edicions del Tren de les Nacions reclamant l’autodeterminació a les institucions europees; actes de protesta contra els incendis que assolaven el país i mobilitzacions contra la incorporació a l’OTAN. “Preteníem i vam aconseguir apujar el llistó nacional en el conjunt de la societat catalana”, conclou Àngel Colom.



La Crida havia liderat una altra gran mobilització al carrer el 14 de març del 1982, de més de 350.000 persones, contra la LOAPA, de la qual ja es va autoexcloure el PSC. En aquella marxa hi va desfilar un nombrós grup d’independentistes rere una pancarta sota el lema explícit Independència. Quatre dies després, la policia va detenir sis militants d’IPC –entre els quals Carles Castellanos i les germanes Blanca i Eva Serra–, acusats de portar la pancarta. Les detencions van originar la campanya Jo també hi era, amb un suport ampli.



En l’atomitzat món de grups independentistes, el 1979 es crearien els Comitès de Solidaritat amb els Patriotes Catalans (CSPC), nascuts com a plataforma de defensa política dels independentistes empresonats acusats d’accions terroristes com els atemptats mortals contra l’exalcalde de Barcelona Joaquim Viola i de l’industrial Josep M. Bultó. Els CSPC aconseguirien aglutinar la majoria de militants d’organitzacions independentistes en un moviment que s’afermaria amb la creació de Terra Lliure. El grup armat apareixeria per primer cop fent atemptats la matinada del 25 de juliol del 1980, amb dos artefactes explosius en oficines de FECSA de Calella i Barcelona, i reapareixeria el maig del 1981 per segrestar el professor Jiménez Losantos i disparar-li un tret a la cama, arran del manifiesto. Amb diverses explosions en oficines de l’Inem i dependències de l’Estat iniciades el 1982, que van activar l’aplicació de la llei antiterrorista a nombrosos dels seus activistes i persones del seu entorn, Terra Lliure va aconseguir certes simpaties en cercles juvenils, que s’expressaven en crits de “Visca Terra Lliure” a les concentracions independentistes del Fossar de les Moreres, però rebien la condemna unànime de les institucions i l’arc parlamentari català.



El principal braç polític de Terra Lliure cristal·litzaria l’estiu del 1984 en la creació del Moviment de Defensa de la Terra (MDT), on confluirien el PSAN i lPC. L’acte va comptar amb un comunicat d’adhesió de Terra Lliure, que va demanar un minut de silenci per Josep Antoni Villaescusa, activista de la banda armada, mort en esclatar-li un artefacte. El parlament de Josep Guia i les octavetes del PSAN presentaven l’MDT com “el Front Patriòtic al marge de l’Estat i contra l’Estat, que assumeix la necessitat de la violència revolucionària”, i que volia restar al marge dels processos electorals.



L’MDT, però, es debilitaria molt l’any 1988, amb baralles violentes entre membres de dos sectors enfrontats –el del PSAN i el de l’IPC– als actes de l’11 de Setembre al Fossar de les Moreres, en part relacionades amb Terra Lliure i el desprestigi que el terrorisme tenia en la societat catalana. I és que el brutal atemptat que, en nom de l’independentisme basc, ETA va fer al centre comercial Hipercor de Barcelona el 19 de juny del 1987 –amb 15 morts i 35 ferits– va deixar una fonda ferida en la societat catalana i també en l’independentisme, que, orfe de representació parlamentària, només unes setmanes abans havia donat a Herri Batasuna 53.000 vots a tots els Països Catalans, que li van ser imprescindibles per accedir al Parlament Europeu.



El poc predicament que Terra Lliure hagués recollit amb el seu activisme tou s’acabaria de fer miques amb la seva primera víctima mortal la vígília de la Diada del 1987: Emília Aldomà, una veïna de les Borges Blanques, de 62 anys, morta en caure-li una paret a sobre, a causa d’una bomba posada als jutjats.

Mentrestant, la tardor del 1987 ERCs’obria a l’independentisme en acollir un centenar de nous militants que havien seguit la Crida Nacional a ERC, encapçalada per Àngel Colom i Josep-Lluís Carod-Rovira, que reclamava que l’històric partit aglutinés la nova generació d’independentistes.


http://www.avui.cat/article/mon_politica/38482/lindependentisme/sociologic/emergeix.html

COMUNICAT DE LES CUP DEL GIRONÈS. EL NOSTRE POSICIONAMENT DAVANT ELS CONFLICTES LABORALS A LES EMPRESES CONCESSIONÀRIES DE SERVEIS PÚBLICS

En relació a les vagues dels treballadors i treballadores de diverses empreses que tenen concessions per a la realització de serveis públics (recollida de deixalles, aigües, etc..) volem reafirmar un cop més el nostre posicionament :

a) Som solidaris amb les lluites dels treballadors i treballadores per a tenir uns salaris i unes condicions laborals (convenis col·lectius) dignes. Denunciem que en tots els casos en conflicte els sous i les condicions de treball estaven sota mínims.

b) El fet de que es tracti de serveis públics i s’estableixin serveis mínims, no ha de ser pretext per a la reducció o anulació dels drets laborals i sindicals bàsics, entre ells el dret de vaga.

c) Som totalment contraris a l’externalització, per sistema, dels serveis públics, la qual cosa sembla haver esdevingut pràctica habitual de les nostres administracions públiques locals i comarcals.

d) Entenem que s’haurien d’estudiar els costos i els resultats d’un bon nombre de contractes atorgades, (i per atorgar), de cara a procedir a la municipalització (amb les convocatòries públiques de contractació de personal que siguin necessàries) dels serveis corresponents, com a solució més rendible en relació a la qualitat del treball i la satisfacció obtingudes.

e) Que en els casos que per part de les administracions públiques sembli més convenient la contractació externa d’algun servei públic determinat, no s’acceptin les ofertes que rebaixen els costos a base de salaris de misèria o de condicions de treball indignes.

f) En aquest sentit defensem les reivindicacions laborals de cara a establir convenis laborals d’àmbit territorial prou ampli, i amb condicions salarials i laborals dignes, que siguin de referència obligada a l’hora de confegir les ofertes de licitació de les empreses.

Finalment, insistim en que siguin anul·lades sancions i acomiadaments, i que, en els casos en que s’hagin vulnerat greument els drets de treballadors i treballadores, s’estableixin definitivament les relacions laborals i sindicals corresponents a la societat democràtica que tots reclamem.

Salt, agost de 2008 CUP-Gironès.

Del naixement del PSAN fins a la Transició (1968-1978)

PSAN. Escindit de l’FNC el 1968, crea l’espai polític de l’alliberament nacional i social que reivindica la independència dels Països Catalans. XIRINACS. El senador va ser el primer parlamentari independentista

L'independentisme català d’esquerres modern ha complert els primers quaranta anys. Aquest és el període transcorregut des que l’estiu de 1968 va néixer el Partit Socialista d’Alliberament Nacional. De fet, la constitució formal del PSAN, que va influir decisivament en les diferents generacions d’independentistes organitzats durant el tardofranquisme, la Transició i els primers anys del restabliment de la democràcia, no va ser fins el març de 1969, en una una assemblea feta a casa de l’editor Carles Jordi Guardiola.

Els seus fundadors, però, daten l’origen l’any 1968, perquè és llavors quan un grup de joves militants del Front Nacional de Catalunya (FNC) se’n van escindir, sentint-se ja integrants d’un nou partit.

Des de la seva creació el 1940, a l’exili parisenc, el Front havia estat el referent independentista de l’oposició antifranquista. En diverses etapes diferenciades, marcades per les caigudes i les represes de grups creats en plena clandestinitat, havia aplegat una militància mobilitzada en l’acció directa resistencialista, fins que a mitjans dels cinquanta es va convertir en un partit més convencional.

La primera escissió

L’escissió del 1968 es va consumar en un consell nacional de l’ FNC, sota la direcció de Josep Cornudella i Barberà, que va aprovar una estratègia de partit que va topar de ple amb la que defensaven un nodrit grup de joves, fonamentalment universitaris del Bloc d’Estudiants Nacionalistes. De fet, el manifest fundacional del PSAN va partir del document estratègic derrotat al Front, que apostava per la revolució socialista com a eina per aconseguir l’alliberament nacional. “Teníem una visió antagònica, on només estàvem d’acord en la independència, però no en la necessitat d’unir la qüestió social i la nacional, que nosaltres defensàvem”, recorda Josep Ferrer, considerat l’ideòleg de la creació del PSAN, amb els germans Carles i Rafael Castellanos.

La nova organització sorgia atreta per les lluites descolonitzadores de diferents moviments d’esquerres en països en vies de desenvolupament, com el Front Nacional d’Alliberament d’Algèria o la mateixa revolució cubana. I encara que va ser la primera gran escissió en l’independentisme català, que tant freqüents serien al llarg de la història, aquella va ser molt civilitzada. “Després de l’escissió es va fer una comissió d’enllaç per mantenir una certa relació entre els dos partits, que va dictaminar la repartició dels papers i les màquines d’imprimir, que era una material molt valuós llavors”, recorda Ferrer.

El quarantè aniversari del partit degà de l’independentisme modern d’esquerres s’està commemorant ara en una exposició itinerant, inaugurada el 25 de juny a València, organitzada per la militància actual del PSAN, que continua tenint el valencià Josep Guia com a membre de la direcció més destacat des que s’hi va incorporar el 1975. És la història d’una formació “que no ha funcionat com un partit convencional sinó que ha estirat l’independentisme sociològic cap als objectius d’independència i reunificació nacional”, explica Guia. Una força que ha acabat donant discurs i quadres significatius a la política i el món intel·lectual català.

Noms significatiusDels fundadors i dels nombrosos militants que el PSAN ha tingut al llarg de la història només una petita part es troben encara avui militant a les mateixes sigles, però l’emprempta de molts dels que hi van estar afiliats es troba molt repartida. Així, han militat al PSAN dirigents de l’ERC actual com el vicepresident Josep Lluís Carod-Rovira, el conseller Josep Huguet, Josep Bargalló i Jaume Renyer; dirigents d’ICV com Josep M. López Llaví, Joan Armet i Jordi Altarriba (que en van ser fundadors) ; l’exlíder del PSM Pere Sampol; l’exdiputat i exconseller valencià del PSPV Vicent Soler; o integrants d’organitzacions cíviques com la Plataforma pel Dret a Decidir, on hi ha fundadors del PSAN com Carles Castellanos i les germanes Eva i Blanca Serra. En el front cultural, van ser figures significatives del PSAN Xavier Bru de Sala, Maria Mercè Marçal, Joan Rendé, Oriol Pi de Cabanyes, Jaume Fuster, M.Antònia Oliver, Josep Lluís Blasco i Rafa Xambó, entre altres.

Una nova simbologia

Desmarcant-se del secessionisme interclassista del vell Estat Català (EC), fundat per Francesc Macià el 1922, i reclamant l’herència marxista del Bloc Obrer i Camperol i del Partit Català Proletari de la segona república, el PSAN va ser el primer partit que, en plena lluita antifranquista, va advocar per la independència dels Països Catalans. Introduint un nou mapa i una nova simbologia en l’independentisme, el nou partit va adoptar com a pròpia la senyera estelada de l’FNC afegint-hi un estel vermell socialista i un triangle blanc, que més tard esdevindria també groc.

Les bases del seu ideari se cenyirien en la defensa de la unitat nacional de tots els Països Catalans; de la independència com a dret històric; del socialisme com a instrument per construir una societat justa i la validesa de totes les formes de lluita com a mitjà per aconseguir l’alliberament de la nació catalana. I és que durant la Transició ja apareixeria l’independentisme armat, batejat per la policia com a Exèrcit Popular Català (EPOCA), presumpte responsable dels atemptats mortals contra l’industrial Josep Maria Bultó i l’exalcalde franquista de Barcelona Joaquim Viola, comesos el 1977 i 1978.

El politòleg estudiós de l’independentisme Roger Buch, autor de diversos estudis sobre la història del PSAN, remarca el paper del partit com a “creador de l’espai polític de l’esquerra d’alliberament nacional”. Un espai que “en si mateix és petit, però que ha influït ideològicament l’espai polític català i els seus dirigents, en ser els primers independentistes que aposten pel binomi socialisme-independència, lligant la doble emancipació nacional i de classe”.

Països Catalans

L’altra aportació decisiva del PSAN que remarca Buch és “la reivindicació que el partit fa dels Països Catalans com a marc nacional polític i no sols cultural i lingüístic”, una idea que després incorporarien parcialment altres formacions. De fet, el PSAN va ser “el primer partit amb implantació a tots els Països Catalans des dels temps de Jaume I”, com remarca Ferrer.

Els darrers anys del franquisme el PSAN va ser fundador i membre actiu de l’Assemblea de Catalunya, encapçalant-hi reivindicacions nacionalistes com el dret a l’autodeterminació com un dels seus quatre punts programàtics, que la Marxa de la Llibertat va reivindicar arreu del país l’estiu de 1976. La Marxa va ser una mobilització de milers de persones per tot el país, unitària i no violenta reclamant l’autodeterminació dels Països Catalans, que marca un inici del que suposarà el lideratge del món cívic en l’independentisme.

El PSAN també formava part del Consell de Forces Polítiques de Catalunya i de la Taula de Forces Polítiques Democràtiques del País Valencià, en peu d’igualtat amb altres partits que anys després arribarien a les institucions democràtiques. Amb tot, els camins del PSAN no van anar per aquí. Igual que ERC, EC i l’FNC, el PSAN no va ser legalitzat fins després de les primeres eleccions del 15 de juny de 1977, en les quals no va participar. Va recomanar el vot per la Candidatura d’Unitat Popular pel Socialisme (CUPS), liderada per Salvador Casanova (independent) i Empar Pineda (de l’MCC), que va resultar extraparlamentària, o per Esquerra de Catalunya (ERC i PTE), que va aconseguir una acta de diputat per al líder republicà, Heribert Barrera.

El PSAN ja va arribar a la primera cita electoral després de la mort del general Franco havent patit dues escissions abans de complir els deu anys. La més recent s’havia produït només uns mesos abans, quan un sector majoritari del partit va decidir definir-lo com a comunista i partidari de la dictadura del proletariat, cosa que va fer que bona part dels seus fundadors l’abandonessin per crear el Moviment d’Unificació Marxista, disconformes amb el que consideraven una estratègia aïllacionista.Abans, però, el 1974, ja s’havia produït una altra escissió, originada en part per les acusacions del sector que s’escindiria de fer seguidisme del PSUC, el partit predominant a l’Assemblea de Catalunya. D’aquella escissió en va néixer el PSAN Provisional, un grup radicalitzat, que arribaria a firmar comunicats conjunts amb ETA i UPG. Cinc anys després el PSAN-P es convertiria en Independentistes dels Països Catalans (IPC).

L’independentisme català, doncs, no va poder concórrer obertament als primers comicis a les Corts espanyoles. L’altra formació que es reclamava independentista, el Front Nacional, es va acabar integrant al Pacte Democràtic per a Catalunya, liderat per Jordi Pujol, que va reunir Convergència Democràtica de Catalunya, Esquerra Democràtica de Catalunya, el PSC-Reagrupament i Independents. El FNC, però, no hi va obtenir cap parlamentari.

Amb tot, en aquella contessa ja va sortir elegit senador un capellà que es proclamava independentista i que s’havia fet molt popular abanderant les campanyes per l’amnista protestant davant la presó Model: Lluís Maria Xirinacs. Amb el suport polític de la CUPS i la simpatia d’amplis sectors del món social i cívic, Xirinacs va dur a l’àmbit parlamentari la força dels independents dins de l’Assemblea de Catalunya.

http://www.avui.cat/mon_politica/detail.php?id=37928

Proposició de la CUP per demanar de penjar al balcó de l' Ajuntament de Girona la senyera estelada l' Onze de Setembre.

Proposició de la CUP per demanar de penjar al balcó de l' Ajuntament de Girona la senyera estelada l' Onze de Setembre.

EXPOSEM:

l Atès que enguany la comissió del centenari de la senyera estelada celebra els cent anys de la bandera que impulsà i dissenyà Vicenç Albert Ballester el 1919, com a senyal de la lluita per una Catalunya lliure. Aquest símbol, que ja comptava amb antecedents gràfics el 1908, avui ja transcendeix els partits polítics, esdevenint una veritable icona catalana. Vicenç Ballester ha entrat enguany a l’ Enciclopèdia Catalana, gràcies a la seva infatigable tasca en favor de les llibertats catalanes a través de múltiples iniciatives com les de la Reixa, l’ Associació Catalana de Beneficència, l’ Associació per l’ Ensenyança Catalana, el Comitè Pro-Catalunya, les revistes "Renaixement", "la Tralla" i "l’ Insurgent".

l Per fer difusió d’aquest i altres actes s’ha creat la Comissió Centenari de la senyera estelada que difon aquesta efemèride mitjançant actes commemoratius i pedagògics.

l Atès que els motius pels quals es va crear aquest símbol segueixen més vigents que mai.

l Atès que el darrer any va començar la commemoració dels 300 anys de l' inici de la pèrdua de les llibertats del poble català amb la derrota d' Almansa el 1707 i amb l' an- tecedent del 1659 amb la pèrdua de la Catalunya Nord.

Per tot demanem:

l Que l’ Ajuntament de Girona posi a debat en la comissió del nomenclàtor de la ciutat, la proposta de la Candidatura d’ Unitat Popular(CUP) de nomenar un carrer o plaça dedicat al patriota català Vicenç Albert Ballester, per la seva meritòria biografia exposada a dalt.

l Que en la Diada Nacional d’ enguany, l’ Ajuntament de Girona s’afegeixi a la campanya "Un País, Una Bandera", hissant en solitari la senyera catalana tradicional en senyal d’ honor i respecte pels nostres símbols, i es pengi a un altre lloc destacat la senyera estelada, en commemoració del centenari de la seva creació i en record dels objectius pels quals va ser creada: la recuperació de la plena sobirania per a Catalunya.

l Que l' Ajuntament de Girona institucionalitzi actes de commemoració de la senyera estelada més enllà de la pròpia Diada Nacional de l' Onze de Setembre.

Girona, Juliol de 2008

Girona, espai públic i civisme

Antoni Rico i Garcia, membre de la CUP de Girona.

Els darrers anys, diferents ajuntaments dels Països Catalans han engegat polítiques d'ordenament de l'espai públic. El paradigma d'aquests és, sense cap mena de dubte, Barcelona i la seua llei sobre el civisme. A partir de la seua aprovació són molts els equips de govern municipal que s'han vist temptats a actuar de la mateixa manera. Girona, tot i no haver regulat en aquesta línia encara l'ús dels seus carrers, és un exemple d'això. De fet, ha estat durant l'ultima i actual legislatura quan els col·lectius locals i moviments socials han vist més impediments i traves per a poder desenvolupar les seues activitats en la ciutat. Així, mentre el Tripartit local diu potenciar la música amb la construcció de l'Auditori Municipal, es dedica per l'esquena a posar impediments i prohibir concerts organitzats per entitats gironines. Això, però, no deixa de ser un exemple més de l'objectiu fixat per l' Ajuntament gironí: avançar cap al "model Barcelona" de ciutat. Només cal llegir la normativa sobre bicicletes aprovada els darrers mesos pel ple municipal. Aquest terme, però, no l'hem inventat la CUP, sinó el professor de la Universitat de Barcelona Manuel Delgado. L'economia catalana, actualment, té un alt grau de dependència del turisme. Conscients d'això, l' Ajuntament de Girona ha apostat molt fort pel seu Barri Vell com a zona d'atractiu turístic. Amb una neteja de façana brutal, a dia d'avui, ni els més vells recorden com era la zona antiga de la ciutat fa uns anys. Evidentment que el Barri Vell ha d'estar en òptimes condicions per als nostres visitants, però també per als autòctons. Això no vol dir altra cosa que incentivar que els joves gironins es puguen llogar un pis en aquesta zona si és el que volen, que el comerç local no trobe tantes traves per a obrir els seus establiments o que els bars i restaurants no estiguen enfocats a clients d'alt nivell econòmic sinó que siguen de caràcter popular. En altres paraules: el nostre Barri Vell ha de ser un barri més i no una postal. De fet, això demanen els propis veïns de la zona des de fa temps. Per tant, els recursos municipals s'han de repartir per igual entre tots els barris gironins, invertint en serveis públics municipals, parcs, zones esportives, entre d'altres. El darrer problema que la societat civil gironina ha tingut amb l' Ajuntament ha estat generat per la negació del permís per a realitzar un sopar solidari el passat 24 de juliol a la Plaça Ovidi Montllor (oficialment Constitució). L'acte, però, es va acabar realitzant, malgrat la prohibició. Els tècnics municipals justificaven la negativa dient que "es donava mala imatge al turisme" i que "no es volia convertir els carrers de Girona en menjadors populars". Anem per parts, doncs. En el primer argument ja tenim el que comentàvem: volen una ciutat per turistes, no pels que hi vivim la resta de l'any. La segona part, però, ja és més curiosa. Actualment, l'únic carrer que s'ha convertit en un menjador municipal és la Rambla de la Llibertat. Però clar, aquests establiments privats que tenen el menjador tot l'any muntat no molesten al nostre Ajuntament: aquests paguen un bon preu per fer negoci a costa de l'espai públic gironí. Els moviments socials, contràriament, només generen problemes al poder perquè denuncien la manca de llibertat i les polítiques injustes. Des de la CUP creiem que els nostres carrers han de ser espais públics de trobada, reunió i convivència. El carrer és l'escenari perfecte per a evitar el foment d'una cultura enllaunada, eixa que tant sembla agradar als nostres governants municipals. Al cap i a la fi, no es tracta d'altra cosa que d'apostar per una societat viva, democràtica i participativa o una altra on tot està controlat pel poder dels diners i els buròcrates convertits en alcaldes i regidors durant quatre anys que avui dia patim.