La Candidatura d'Unitat Popular (CUP) de Girona s'ha adreçat per escrit a l'Agència Catalana de l'Aigua i a l'Ajuntament de Girona per demanar una explicació convincent pels talls d'aigua que ha patit recentment el riu Onyar i els perjudicis ambientals ocasionats al patrimoni natural.
MANIFEST CUP 11 SETEMBRE
PROU DE CAGAR-LA, PROU D'ESTATUTS. INDEPENDÈNCIA.
Quan sembla del tot demostrat que els estatuts d’autonomia no són les eines adequades per a avançar cap al ple reconeixement de la nació catalana i dels drets que se’n deriven, i quan és cada cop més evident que encara que canviï la correlació de forces a les corts espanyoles, el robatori, l’espoli fiscal a què són sotmesos els Països Catalans, no s’atura, quan tot això és més evident que mai, els partits que governen a la Generalitat principatina, així com l’anomenada primera força de l’oposició, continuen escenificant uns debats tramposos i sense solució, el de la negociació d’un finançament que tots sabem que seguirà sent profundament injust i el de la defensa d’un estatut que ja va néixer coix i que no ha parat de rebre retallades des del primer dia.
La gent de la CUP pensem que cal replantejar el debat des de la base. Oblidar-nos de fer més suportable la nostra submissió al Regne d’Espanya o a la República Francesa i plantejar-nos, amb totes les conseqüències, si volem o no seguir formant part d’aquestes anacròniques estructures polítiques. El que ens cal és poder decidir sense límits, exercir el dret a l’autodeterminació, i per aconseguir-ho és necessària la implicació de tots i totes, des de pobles, viles i ciutats, des dels moviments socials que treballen en defensa del territori, dels drets socials per tothom o de la llengua i la cultura. Enfrontant dos models de país, un de regional i subordinat, on la gestió del territori, els recursos naturals i l’energia continuïn estant en mans de bruts interessos corporatius i on les persones que hi vivim tinguem drets diferents segons l’origen o el tamany del compte corrent, o un altre en què els Països Catalans siguin sobirans per poder establir lliurement les relacions en pla d’igualtat amb les nacions veïnes, on projectes com el de la MAT o els plans hidrològics al servei de l’especulació immobiliària no hi tinguin lloc, on tots i totes tinguem els mateixos drets ciutadans i socials i on la llengua catalana sigui l’eina primera d’integració i socialització. Un país, en definitiva, des del que puguem ser realment solidaris amb tots els pobles de la terra que lluiten per la seva llibertat i per un ordre mundial basat en la cooperació i la justícia.
És l’hora de triar entre continuar cagant-la, defensant estatuts que perpetuen l’ocupació, o optar definitivament i decididament per la independència.
És l’hora que tu també triïs. Quin dels dos models de país vols? Si, des del teu poble, vila o ciutat, vols participar en la lluita per uns Països Catalans nacionalment lliures i socialment justos pots incorporar-te al projecte de la CUP, posant-te en contacte amb l’Assemblea Local més propera o adreçant-te a l’adreça nacional@cup.cat.
Candidatura d'Unitat Popular
nacional@cup.cat
http://www.cup.cat
PRO CUP a SILS i LA SELVA INFORMA:
Atès que enguany la comissió del centenari de la senyera estelada celebra els cent anys de la bandera que impulsà i dissenyà Vicenç Albert Ballester el 1919, com a senyal de la lluita per una Catalunya lliure. Aquest símbol, que ja comptava amb antecedents gràfics el 1908, avui ja transcendeix els partits polítics, esdevenint una veritable icona catalana.
Vicenç Ballester ha entrat enguany a l’ Enciclopèdia Catalana, gràcies a la seva infatigable tasca en favor de les llibertats catalanes a través de múltiples iniciatives com les de la Reixa, l’ Associació Catalana de Beneficència, l’ Associació per l’ Ensenyança Catalana, el Comitè Pro-Catalunya, les revistes "Renaixement", "la Tralla" i "l’ Insurgent".
Per fer difusió d’aquest i altres actes s’ha creat la Comissió Centenari de la senyera estelada que difon aquesta efemèride mitjançant actes commemoratius i pedagògics.
Atès que els motius pels quals es va crear aquest símbol segueixen més vigents que mai.
Atès que el darrer any va començar la commemoració dels 300 anys de l' inici de la pèrdua de les llibertats del poble català amb la derrota d' Almansa el 1707 i amb l’antecedent del 1659 amb la pèrdua de la Catalunya Nord.
Per tot demanem:
Que l’ Ajuntament de Sils posi a debat en la comissió del nomenclàtor de la ciutat, la pmateixa roposta de la Candidatura d’ Unitat Popular(CUP) de nomenar un carrer o plaça dedicat al patriota català Vicenç Albert Ballester, per la seva meritòria biografia exposada a dalt als pobles de Sils i de tota La Selva.
Que en la Diada Nacional d’ enguany, el Ajuntaments de la Selva , com ha fet el de Santa coloma de Franers, s’afegeixi a la campanya "Un País, Una Bandera", hissant en solitari la senyera catalana tradicional en senyal d’ honor i respecte pels nostres símbols, i es pengi a un altre lloc destacat la senyera estelada, en commemoració del centenari de la seva creació i en record dels objectius pels quals va ser creada: la recuperació de la plena sobirania per a Catalunya.
Que els ajuntaments institucionalitzin actes de commemoració de la senyera estelada més enllà de la pròpia Diada Nacional de l' Onze de Setembre.
La Selva, setembre de 2008.
Amb el canvi de mil·lenni, l’independentisme català ha encetat una expansió que, sovint amb el nom de sobiranisme, s’ha escampat en diverses formacions més enllà d’ERC i de l’independentisme extraparlamentari, amb sectors organitzats a CiU i ICV-EUiA. Iniciatives de la societat civil, amb la Plataforma pel Dret de Decidir (PDD) al capdavant, han aconseguit mobilitzacions nacionalistes multitudinàries, que no es veien des de la Transició.
La conjuntura inicial favorable a l’independentisme la va reflectir l’ascens electoral que ERC, liderada per Josep-Lluís Carod-Rovira, va aconseguir als comicis municipals del 2003 i especialment als del Parlament del mateix any. ERC va obtenir els seus millors resultats després del franquisme, amb 545.000 vots (16,40%) i 23 escons, que la van convertir en la força decisiva per articular un nou govern d’esquerres i catalanista, el tripartit PSC-ERC-ICV, presidit per Pasqual Maragall. El nou executiu posaria fi a 23 anys de govern nacionalista moderat i centrista sota les regnes de Jordi Pujol.
El 'Dragon Khan'
El govern de Pasqual Maragall, que el conseller republicà Joan Carretero batejaria com a Dragon Khan, va acabar el seu recorregut anticipadament el maig del 2006, després de viure múltiples incidències. Les primeres es van produir abans de dos mesos de la seva constitució, arran de la destitució de Carod com a conseller en cap, per l’escàndol provocat per la seva reunió amb ETA a Perpinyà, per propiciar que deixés les armes. El fet va provocar una tempesta política a l’Estat, convertida en una ofensiva contra el líder republicà per part del PP i els seus mitjans afins, que va fer que Maragall –induït pel PSOE de José Luís Rodríguez Zapatero, que tenia les eleccions generals a la cantonada– li exigís la renúncia. El president d’ERC va abandonar el govern però, desafiant les crítiques, encapçalaria la llista republicana a les Corts espanyoles, fet que va propiciar una expressió de solidaritat entorn seu que comportaria un nou rècord per a ERC. Amb l’eslògan Parlant la gent s’entén, aconseguiria 640.000 vots i vuit diputats. Aquells resultats espectaculars –amb només dos diputats menys que CiU– convertirien ERC en una aliada del govern de Zapatero, que es formaria setmanes més tard.
Canvi estratègic
L’aliança d’ERC amb el PSC a Catalunya i amb el PSOE a Madrid va suposar un canvi estratègic en la política dels independentistes, amb una aposta més gradualista, que passava per un Estat federal, en una estació intermèdia en l’Espanya plural preconitzada retòricament pel president Zapatero. Les forces del tripartit i la principal força de l’oposició van optar per elaborar un nou Estatut que, després de llargues i difícils negociacions, s’acabaria aprovant al Parlament el 30 de setembre de 2005, amb el suport de CiU, PSC, ERC i ICV-EUiA. Aquell Estatut proclamava el caràcter nacional de Catalunya, fixava un sistema de finançament per a la Generalitat de matriu bilateral clara i li atribuïa l’exclusivitat de competències en diversos àmbits. Aquestes prerrogatives, però, es van acabar diluint en la negociació a Madrid.
Un cop consumat el trencament de la unitat dels partits catalans, amb el pacte Mas-Zapatero, la PDD, amb el suport de 700 col·lectius i entitats de signe divers i amb el suport polític d’ERC, EUiA i de l’independentisme extraparlamentari, va irrompre amb força i va convocar centenars de milers de persones en una manifestació amb el lema Som una nació i tenim el dret de decidir. Des de plantejaments sobiranistes, la marxa pressionava contra la desnaturalització del text estatutari a Madrid, però “possiblement va arribar tard”, com admet una de les seves portaveus, Mònica Sabata. Amb similituds amb les mobilitzacions de la Crida als anys vuitanta, l’aposta de la PDD pretenia “ampliar la base de la gent sobiranista per la via del dret a decidir, al qual no s’arribaria per la via de l’independentisme clàssic”, explica Sabata.
L’oposició final d’ERC al nou Estatut que s’havia de votar en referèmdum –coincidint en el vot negatiu amb el PP– va ser el motiu de la seva exclusió del govern, el maig de 2006, amb la consegüent convocatòria d’eleccions anticipades. Encapçalada per segon cop per Artur Mas, CiU va tornar a guanyar els comicis al Parlament el 2006, amb més diferència que el 2003, davant una notable pèrdua de suport del PSC i ERC. Això no va impedir que ERC tornés a repetir l’aposta pel tripartit, sota la presidència del socialista José Montilla i la vicepresidència de Carod, ni que el PSC rebutgés la sociovergència preferida per Zapatero. La presència d’ERC al nou govern i la necessitat de marcar-hi el seu perfil independentista aviat alçaria les crítiques d’un sector del partit liderat per Carretero, que reclamava que ERC no renunciés als seus principis nacionals bàsics. És en aquest context que Carod plantejaria la proposta d’un referèndum sobre la independència de Catalunya el 2014.
ERC va recular de nou i de forma més contundent a les eleccions espanyoles del març del 2008, en què va passar de vuit a tres diputats, i iniciaria així un distanciament del PSOE, a qui acusava de les retallades de l’Estatut i del seu incompliment posterior. Al procés congressual extraordinari causat per la patacada electoral es va evidenciar la força creixent de dos corrents crítics amb la presència del partit al govern, partidaris d’imprimir-hi l’ADN sobiranista. Un repte que assumiria el nou tàndem dirigent, format per Joan Puigcercós com a president i Joan Ridao com a secretari general.
Malestar ciutadà
Els incompliments de l’Estatut en qüestions com el traspàs de Rodalies de RENFE i el caos originat al servei a l’àrea de Barcelona per les obres del TGV durant el 2007 i part del 2008 va motivar el descontentament de la ciutadania pel tracte del govern espanyol. Es va expressar en una nova protesta sobiranista, encara més multitudinària, liderada novament per la PDD, el febrer de 2008, que ara rebria també el suport de CiU i ICV, a més del d’ERC i EUiA i de l’independentisme extraparlamentari i de centenars d’entitats. Aquella mobilització, amb el lema Som una nació i diem prou! Tenim el dret de decidir sobre les nostres infraestructures, no va impedir que setmanes després el partit soci del PSOE a Catalunya, el PSC, que n’havia estat absent, tingués els seus millors resultats de la història en uns comicis estatals. Un partit al qual han sortit sense èxit veus que reclamen recuperar el grup propi al Congrés que havia tingut el 1977 –com les dels consellers Antoni Castells i Ernest Maragall– i en què hi ha defensors del dret a l’autodeterminació de Catalunya, com els de l’esmena que l’agrupació de Vilanova i la Geltrú va plantejar en el recent procés congressual, que no es va arribar a debatre.
Amb el nou mil·lenni el discurs sobiranista també s’ha accentuat a CiU, sobretot un cop ha estat fora del govern. A l’existència de grups sobiranistes històrics com les joventuts dels dos partits de la coalició, la JNC i Unió de Joves, a CDC s’hi han organitzat la Plataforma Sobiranista de Víctor Terradellas o el grup Tagamanent. Els abanderats de les tesis sobiranistes, però, també es troben a la direcció de CDC, encapçalats pel secretari general adjunt, Felip Puig, i entre ells destaquen Oriol Pujol, Francesc Homs, David Madí o Josep Rull. El sector independentista convergent també ha experimentat la recent reincorporació a la política activa de l’exlider d’ERC, Àngel Colom, advocant per un pacte sobiranista sobre la base de CiU i ERC.
La proposta del president de CDC i secretari general de CiU, Artur Mas, de refundar el catalanisme amb la Casa Gran del Catalanisme ha suposat un viratge substancial en el discurs convergent tradicional, que ha oficialitzat l’aposta pel dret a decidir. Una estratègia que CDC ha assumit al quinzè congrés, del juliol passat, que ha explicitat el “compromís per una Catalunya lliure i sobirana” d’acord “amb el concepte d’Estat modern a l’Europa del segle XXI”.
Expressions sobiranistes a ICV
També en l’àmbit d’ICV i EUiA s’han reforçat les expressions sobiranistes, com les que encarna l’Entesa pel Progrés Municipal (EPM), un partit municipalista coalitzat als ecosocialistes, liderat per Jordi Fàbrega i Pere Garriga, que ha impulsat el manifest d’alcaldes i regidors en favor del dret a decidir, subscrit fins ara per 1.050 càrrecs electes locals de CiU, ERC, ICV-EUiA i, amb menys importància, del PSC. També són exponents independentistes dins d’ICV el tinent d’alcalde de Barcelona, Ricard Gomà, i antics membres de NE com Joan Armet (president del consell nacional), Josep M. López Llaví o Antoni Morral.
En l’àmbit extraparlamentari, l’expressió principal de l’independentisme l’encarnen les Candidatures d’Unitat Popular (CUP), que s’han convertit en el referent municipal de l’esquerra independentista combativa, després d’aconseguir 48 regidors propis o en llistes més àmplies el 2003 –amb representació a ciutats com Mataró, Vilafranca del Penedès o Vic–, creixent sovint a costa d’ERC. Fruit de la confluència política que va suposar el Procés de Vinaròs del 2002 en la coordinació de la galàxia d’organitzacions fragmentades de l’independetisme radical, les CUP compten amb el suport de l’MDT, Maulets, Endavant, la CAJEI i parcialment del PSAN. Actualment, les CUP es plantegen presentar-se també al Parlament per cobrir un espai independentista que consideren que ERC ha abandonat. Un espai que els darrers anys ha incorporat sigles noves com les del refundat Partit Republicà Català o Catalunya Acció.
Campanyes
Més enllà del magma de sigles, però, l’eclosió del sobiranisme s’ha explicitat en campanyes autodeterministes engegades per plataformes com la PDD o Sobirania i Progrés i en convocatòries d’entitats com Òmnium Cultural, reclamant fermesa davant una eventual retallada de l’Estatut per part del Constitucional, o d’entitats empresarials abonant una gestió pròpia de les infraestructures. També es manifesta en una gran diversitat d’iniciatives que van des de la reivindicació del CAT a les matrícules –desafiant les multes, fins i tot dels Mossos– fins a les seleccions esportives nacionals. Un sobiranisme que trenca les costures i cada cop té més suport en els sondejos, que sovint fins i tot s’ha acabat identificant penjant un mansoi burro català als vehicles per desmarcar-se de la prepotència del toro espanyol.
